Un any, el 2006

És hora de tancar portes i finestres. És hora d'apagar la llum. Ha arribat el moment. Ja. Clourem els ulls, i esperarem amb il·lusió un nou inici.
Són massa les històries per recordar, les converses, les alegries, les penes... Són massa els moments que han deixat marca durant aquest 2006, i espere tindre'ls sempre.
Noves portes, noves finestres. Una nova llum.
Acomiadem, avui, el 2006, amb totes les històries que li pertoquen. Guradem-lo, guardem-les, al nostre calaix dels records per intentar no oblidar-les mai, i obrim-nos al futur que, "ormai", és ja present.

Obrim les portes al 2007 amb...

I ja saps: si busques, trobes!

Una llum...

Crispació, desesperació, ràbia, impotència... Algun adjectiu més? Així és com em sent en aquestos precisos instants.

Deixant de banda totes les “x” que últimament em mengen el cap i em fan perdre l’humor, ara ja puc dir realment que açò comença a fer pudor!
Heu tingut mai la sensació de veure la llum, de trobar de sobte un signe enlluernador que et moga per dins, que siga el possible punt d’inflexió que necessiteu? Jo sí, fa unes hores... I com es quedeu quan, a l’imprevist, la llum s’apaga i et quedes de nou immers en la foscor de les tenebres? Potser semble un poc exagerat. Però no, no ho és.

Avui tampoc era el meu dia...

Ells són aquí

Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.

Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats internament,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.

Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.

Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

Lluís Llach

1minuto : 60 secondi

A Lauretta...

I ara, si voleu, opineu...

La seua vida en 59”

Hi havia una vegada un xic que va decidir anar d’Erasmus. Es va submergir de ple en aquella nova aventura, i en acabar, va tornar a casa. L’estiu va passar amb la mateixa intensitat, sense parar en cap moment. Però poc a poc el temps va anar passant, i començà el nou curs a la Universitat, l’últim any d’estudis.
En principi, aquest nou any deuria presentar-se completet: sense parar, un munt de pràctiques, moure’s per agafar experiència... Però res d’allò que s’augurava anava passant. S’anava deixant les coses per més endavant. Era un endavant que mai arribava però que deixava al seu darrere molts dies passats. Dies en els quals semblava no trobar hores, però que després no trobava massa resultats de profit. Què estava passant amb la seua vida? Ni ell mateixa ho acabava d’entendre...
La gent, els amics, li deia que “menuda vida” i ell s’ofuscava... Però tot quedava ahí i no veia com canviar-ho. Ara, fins a quin punt li desagradava?
Havia aconseguit fer coses que abans no haguera fet: prendre un avió ja no era una cosa puntual i excepcional!! ;-)

BOLOGNA, 17-21 novembre
Un reencontre especial. Primer amb elles 3, les xiques amb qui havia compartit al 100% el seu Erasmus. I després, de la mà d’un nou company de viatges italià, una escapada a aquella magnífica ciutat. Besos, abraçades, somriures, sorpreses, amics, menjades, passejades, sangries, festes, sopars, aperitius, veïns, Gianni, pòrtics... La Bologna de sempre! La que ell va conéixer...

BARCELONA, 25-29 novembre
Un conjunt de sorpreses frustrades van donar lloc a altres dies especials a la capital catalana. Ella, i ell, l’esperaven amb els braços oberts i amb ganes de conviure com tant de temps ho havien fet. I de celebrar un dia especial, un 28 de novembre. Ell va arribar amb moltes ganes de compartir el temps, els seus dies, i veure la seua nova ciutat, la d’ells. I qui sap perquè no alguna vegada també seua? La ciutat el va captivar... I la companyia el va emocionar...

Però ja ho sabem, l’experiència ens ho fa aprendre a la força: tot allò que comença ha d’acabar. I ara, de nou al seu món, torna a qüestionar-se què està fent de la seua vida. Veure’m si aquests dubtes el duen a algun camí.

L - dos no basta

NO, amb dos no en tenia prou! Però diuen que "quien la sigue la consigue", i a la tercera anava la vençuda!!
S'ha apagat ja l'últim ciri de la temporada.
Ja en som un més a la llista de perills al volant ;-)
ENHORABONA!!!

El temps del món

De vegades voldria tindre tot el temps del món. TOT. Per a mi, i sols per a mi. Per poder gaudir-lo; per poder sentir, tot quiet, el passar de cada segon, i les gotes de pluja caure sobre la finestra.
De vegades, però, voldria tindre tot el temps del món per compartir-lo amb tu. I passar llargues estones xerrant, sense importar els rellotges que ens marquen el ritme; i cremar les hores, que no ho serien pas, passejant, rient, al telèfon, a casa...
Altres vegades, en canvi, voldria tindre tot el temps del món per estar amb tots vosaltres. Per saber que mai és tard i que ens queda encara temps per continuar junts, sempre a la nostra; per saber que tinc temps per tots i per a tot.

Són poques, molt poques, les vegades que no em sent amb el desig de voler frenar el temps...

Més llums...

De nou encenc dos flames a l'esperança, desitjant el millor per a dos amics. La Siues ja va rebre un primer ciri, però es veu que cal anar espai, i només un a la vegada. Esta vegada t'ha servit! Així que Sergim, el pròxim serà per a tu... Ànim!

I a tu, Siues, de nou... ENHORABONA!!!!!!!!!

Ansias de libertad. II

“La violencia humana es tan cruel, tan insensata. Se hace difícil de entender, sobre todo si uno se considera normal.”

Después de largos trámites, nos fue entregado finalmente el cadáver de mi hija, en un lamentable estado de descomposición y ruina. Tenía la mitad del rostro destrozado por itakasos, la boca sin apenas dientes, la cabeza rasurada, la parte inferior del abdomen medio arrancada y quemada, desgarros vaginales, cortes en nalgas, brazos, muslos y plantas de los pies, y le faltaban los dos pezones de los pechos, mutilados salvajemente. El cadáver presentaba asimismo perforaciones de bala en el vientre, efectuadas a quemarropa (detalle que no concuerda con la teoría policial de haber sido abatida tratando de escapar en un coche de un control), pero sin muestras de haber sangrado, por lo que es fácil imaginar que fueron llevados a cabo después de su muerte real, para incitar a la confusión. El cuerpo nos fue entregado por una funeraria tras ser depositado en ella por la policía.

De la represión argentina, en El tiempo del exilio. Los años Rojos,
de Jordi Sierra i Fabra.

Dicc.- Obsessió

Obsessió

Apoderament de l'esperit per una idea, una paraula o una imatge persistent. // Idea, paraula o imatge persistent que s'imposa amb independència de la voluntat i que només amb dificultat pot ésser desarrelada de la ment.

Mia cara...

Pienso en ti, y no puedo evitar esbozar una sonrisa. Es entonces cuando un escalofrío me recorre el cuerpo entero, y mi mente empieza a divagar. Muchos momentos contigo, a tu lado, me vienen a la cabeza. Y nunca podría, ni querría, escoger uno solo.
Así que ahora solo puedo decir GRACIAS. Gracias a ti, por existir. Por haber compartido un año de tu vida, y por compartir todo el resto de vida que nos queda. Gracias por tus recuerdos, porque si algún día los pierdo tú me los harás recordar. Por tu mano al andar y por la sonrisa al mirar. Gracias por el brillo de tus ojos. Por tus frases sin sentido y por tu nube que nunca nos dejará. Pero, sobretodo, gracias a tus padres por hacerte posible.
En este día, este 30 de octubre, toda mi alegría es tuya, y toda mi sonrisa es para ti.

Tanti auguri!!!

Ansias de libertad

"Se estremeció al recordar cada tortura, las corrientes en los testículos; las barras de hierro, al rojo o heladas, por el ano; las bolsas de plástico ahogándolo; los días sin poder dormir; la cabeza hundida en el agua siempre hasta el límite; las colillas apagadas en su piel ahora tachonada de pecas rojas; los puñetazos y golpes de barra; los apaleamientos en las plantas de los pies y las uñas de los dedos arrancadas; los orines obligados a ser bebidos, las heces obliagadas a ser comidas, los pezones cortados...
La imaginación humana puesta al servicio del horror sin límites."

El tiempo del exilio. Los años rojos (Sierra i Fabra)

Y fue entonces cuando sintió esa ansia de libertad. Esa sensación de querer respirar a pleno pulmón el falso aire de libertad fuera del pabellón. Esa supuesta libertad...

Per una idea?

M'han demanat que encenga un ciri per una idea...
Jo vos done la bandera d'un poble amb les idees clares.
Perquè no respectar-la?

Dues flames

Avui, aquesta nit, encenc dos ciris...
No ho faré, segurament, amb vela i flama a la meua habitació. Però els encenc ací, a l'abast de tots, per poder compartir-los i augmentar la força del desig.
Un d'ells pel futur; l'altre per la mobilitat. Però tots dos desitjant que vos faça passar ja aquest mal trago que vos suposa...

I com diria un amic, "ànim i avant".

Kasidebaes '06

Sí, ja! L'estiu ha acabat. És a dir, ja ha passat la Setmana de Bous... Però quina setmana!!

No diré que han sigut tot camins de roses, ja que seria demanar massa. Tampoc parlaré de la Banda de Mr. Laguna... Això sé, si he d'escollir d'entre la setmana, em quede amb açò:

Acompanyat, com sempre, del nostre CD Kasidebaes '06:

1.- Shakira – Hips don’t lie
2.- Amaral – Días de verano
3.- Bob Sinclar – World, hold on
4.- El canto del loco – Volverá
5.- David Bisbal – Cómo olvidar
6.- El Sueño de Morfeo – Nunca Volverá
7.- Bob Sinclar – Love Generation
8.- El canto del loco – Besos
9.- Satellites – September
10.- La oreja de Van Gogh – Dulce Locura
11.- David Guetta – The World is Mine
12.- Maná – Labios Compartidos
13.- Nena Daconte – En qué estrella estará
14.- Pereza – Princesas
15.- David Tavare – Summer Love
16.- Juanes – Camisa negra
17.- Soraya – Mi mundo sin ti
18.- Coti – Nada fue un error
19.- Ricky Martin – Qué más da
20.- Yomanda – You’re free
21.- Shakira y Alejandro Sanz – Tortua
22.- Maddona – Sorry
23.- Melendi – Sé lo que hicisteis
24.- Mario Mendez – Mala
25.- El canto del loco – Foto en blanco y negro

"Experiencia"

"Oscar Wild dijo que experiencia es la forma en que llamamos a nuestros errores. Con los años, todos vamos almacenando experiencia."

(El tiempo del exilio. Los años de la espera)

Somnis

I és llavors, quan tornes a casa i descanses sobre el llit, que mires al cel. I prens aire, tanques els ulls, i proves d'entrar de nou al món dels somnis. Somnis dels que tal vegada voldries no despertar mai... Però demà serà un altre dia.

Un altre.

És tard. Tanques els ulls. No hi ha manera de poder dormir, no pots. No vols...
I es perd, com cada nit, en un munt de paraules, d’imatges i de sons...
I és en aquest precís instant quan et preguntes qui ets tu, i et qüestiones què vols, què esperes...

Aquesta és, avui, la meua mirada perduda

Acomiadant l’estiu…

No. No es pot lluitar contra allò evident. I és clar que l’estiu poc a poc ja es va acabant. De fet, si no m’equivoque, és hui quan passem a la tardor, l’estació de les fulles caigudes, dels grocs, taronges, ocres i marrons; dels passejos pels parcs amb bicicleta; de les converses sota un arbre que poc a poc es va despullant... La tardor.

I cal plantejar-se un “a reveure” a l’estiu, i fins l’any que ve. I, si es vol, recordar tot el que s’ha fet, o s’ha deixat de fer, i guardar-ho al calaix dels records per poder traure-ho en tot moment durant la resta de l’any, si més no, de la vida.

I així, inmers en un pensament filosòfic, i ja amb nostàlgia de l’època que per a mi és especialment dels amics, fem una última escapada a la caseta del Llui, que tant ens acompanya durant els dies més llargs de l’any. És cert, no fa oratge per nadar, la gent està cansada i té obligacions a l’endemà. Tampoc estem tots els que som (però sí, som tots els estem). Mourem prompte, però això no lleva que aprofitem el temps que estem, i recordem la nostra última nit de l’estiu a la caseta...

Gràcies a TOTS, i Fins l’Any Que Ve!

L'estiu... s'acaba??

Fa dies que intente fer un resum… Com ja he dit fa poc, el temps no és el meu fort, i encara no l’he trobat per poder asseure’m. Ara decidisc fer-ho.
L’estiu es va apropant als seus últims dies. De fet, agost ja s’ha acabat. Però des d’aquella història de l’Octogon, he continuat fent camí sense parar. Un resum podria ser dir “el meu estiu del 2006”. I encara que per a mi siga més que suficient, aquest nom tampoc diu massa... Així que ficaré algun detallet més! Supose, com sempre, que al final serà més llarg del que imagine...

Poc més d’una setmana després del campament, comença una primera expedició cap a terres estrangeres. Un viatge increible amb primera parada oficial a Taizé, un lloc d’encontre internacional per a la pregària situat en un poblet de França. De primeres, tot s’ha de dir, ens feia un poc de por. Però una vegada arribat el dia de deixar-ho, després de passar dos nits, ens havera agradat compartir l’experiència la setmana sencera que en teoria tocava... Serà un altre any! I el viatge seguia... El destí, Suissa. Un camping a vora el Llac Leman, unes muntanyes majestuoses, uns paisatges notablement verds, uns poblets enantadors, i altres ciutats no menys captivadores. Un sentiment? La sensació de quedar reduïts a no res davant la força de la natura; i, sobretot, viure que tots som igual, tant els d’ací com els d’allà, amb problemes ben similars i vides no menys felices o carregades d’obstacles; sentir-me insignificant davant de tot allò. “Germans, no som únics... I no estem sols”

I torna a casa, buida la bossa i fes-ne una altra: escapadeta cap a Santiago de la Espada, el poble (en festes) de la Mire. Un cap de setmana de festeta, de balls, de copetes... I tot i que de tant en tant ens tirem algun punyalet, i que cada u vaja a la seua bola, sempre tenim moments per a rises i més rises! Recorde les poques dos nits que passàrem junts, i em ve el somriure a la cara.

D’això ja fa poc més de dos setmanes, i potser em puga fins i tot semblar una eternitat. No he parat, i els dies se m’han passat volant. Ara estic a casa, amb el sobre de la matrícula al davant, el que em recorda que un nou curs està a punt de començar. Però això, de moment, no em frena. Arriben les festes a la Mare de Déu, i després un cap de setmana a Torreblanca!

L’estiu no acaba fins que passen bous!

Un any

Es diu ràpid, veritat? "Avui fa un any". I et quedes tan ample... Però no, no és així. No és "un any", sinó "l'any". I quin any!!

Avui, 30 d'agost, tornant un any enrere, és quan em dirigia cap a l'aeroport de València, per trobar-me amb Sus, Lau i Lauretta, i emprendre una història que mai oblidaré. Avui vaig agafar el meu primer vol direcció Milano. Avui les maletes em pesaven un montó i portava la vida al damunt. Avui ja havia acomiadat tanta gent, i encara en faltaven. Avui tres persones començarien a convertir-se en moltíssim més que companyes d'universitat: una nova família. Avui no sabia el que la vida m'aguardava en Bologna. On? A Bologna. I on està? I com arribem? I serà fàcil? I... Avui la por, els nervis i l'emoció se'ns menjaven. I entraríem a la casa de Via Majorana. I avui soparíem, entre ciris i amb papes per celebrar-ho, els últims entrepans de "casa".

I ara mire enrere, i se'm fica la pell de gallina. Ha suposat tant aquest any! Tant, que no podria resumir-ho ací!

Així que, simplement, MOLTES GRÀCIES! A tots: als qui heu fet d'aquest viatge una experiència inoblidable i m'heu acompanyat al llarg del meu erasmus; als qui s'heu quedat ací preguntant-se que seria de mi, enviant-me correus, cartes, sms o fent-me perdudes, recordant-me que seguia d'alguna manera entre vosaltres; als pares, per haver-me deixat gaudir d'aquesta gran i única oportunitat; però sobretot a vosaltres tres. La mà que m'ha acompanyat a cada pas!

Sí, ja fa un any. I quin any!

Temps per tot

Es necessita temps. Temps per revisar tot allò que anem fent. Per gaudir de nou de tot el que ja hem gaudit en el seu dia. Temps per adonar-te'n que no has parat en tot l'estiu i que encara no tens intenció de parar. Temps per escriure i descriure les experiències viscudes. Temps per compartir-les amb qui no ha estat allí... Es necessita temps.

El trobaré prompte, espere.

Danza Lenta

Hai mai guardato I bambini in un girotondo?
O ascoltato il rumore della pioggia quando cade a terra?
O seguito mai lo svolazzare irregolare di una farfalla?
O osservato il sole allo svanire della notte?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Percorri ogni giorno in volo?
Quando dici Come stai?, ascolti la risposta?
Quando la giornata è finita ti stendi sul tuo letto
con centinaia di questioni successive che ti passano per testa?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Mai detto a tuo figlio, lo faremo domani?
Senza notare nella fretta, il suo dispiacere?
Mai perso il contatto, con una buona amicizia che poi è finita
perchè tu non avevi mai tempo di chiamare e dire Ciao?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Quando corri cosi veloce per giungere da qualche parte
ti perdi la metà del piacere di andarci.
Quando ti preoccupi e corri tutto il giorno,
è come un regalo mai aperto... Gettato via.

La vita non è una corsa.
Prendila più piano,
ascolta la musica prima che la canzone sia finita.

La història d'un Octogon

Tot va començar amb una història que va atraure a la gran majoria dels presents. Semblava que al lloc que anàvem de campa hi havia una possible ermita en forma d'octogon, on centenars d'anys enrere es venerava la majestuositat de la Bíblia. Era al Cerro de la Vega.

Llavors es ficaren tots mans en l'obra per construir, de la millor manera possible i amb tot l'amor del món (com sempre), l'aventura per als nostres nanos. Dia rere dia allò anava agafant forma...

I ja ha passat! I hem descobert aquell octogon i tots els secrets que amagava al seu interior. I com cada any, ha sigut un campament únic! Ens hem rist, hem compartit, jugat, gaudit, hem discutit i ens hem abraçat, ens hem donat la pau... Sí, és cert, potser no siga el millor campament de la meua vida. Acabat de tornar d'Itàlia no estava al 100% en la situació... Però m'ha agradat compartir aquests dies amb tota la gent que ha estat al meu costat. Han fet que el meu posterasmus no haja donat encara senyals de vida. I he descobert molts rostres que estaven encara amagats darrere les cares de la gent.

En fi, un Cerro de la Vega '06 genial. I encara que m'haja faltat confiança i unes quantes xerrades, espere no oblidar mai el meu pas per aquest lloc.

PD.- Com tots els "no-margis", ja tinc el meu porro folar!

Vida a Algemesí

No sé com començar. Però em sembla que el post serà llarg...

Va ser estrany. Vaig haver de deixar-ho tot, de nou. Dir adéu a molta gent que sé que mai tornaré a veure, i a tanta altra que espere tornar a veure algun dia. Vaig passar l'última nit en vela, però amb gran companyia. Poc a poc s'anava apropant el moment. Havia passat de contar-ho amb mesos, a fer-ho amb dies, hores, i fins i tot amb minuts!

Un comiat entranyable a l'estació de Bologna, amb llàgrimes als ulls, i un seguit de missatges per intentar eludir la solitud que em mostrava el tren. Estava deixant tantes coses!! Però sobretot estava deixant-vos a vosaltres 3. Els meus grans descobriments, les meues grans companyes, ombres, pilars, paraigües... TOT! Heu estat els meus besos, els meus abraços, les meues carícies i paraules, les meues mirades, els meus passos i el meu cor durant els darrers 10 mesos. I se'm fa una montanya no tindre-vos ara ací al meu costat.

Però com ja sabeu, la vida amb filosofia, i sempre mirant endavant. I com deia també una amiga nostra, per ací també hi ha gent (digueu-los egoistes) amb ganes de compartir el temps. I jo tinc uns amics únics!!

L'arribada a casa va ser normal, tranquila. Potser massa tranquila. De fet, no sabia res dels meus amics. Ningú em tocava. No sabrien que tornava? De sobte, cap a les 9 de la nit toquen al timbre... Mirades malicioses dels meus pares mentre s'apropen amb un mocador per tapar-me els ulls i em diuen: "et busquen. Ens vegem demà!" I allí que em pugen, amb els ulls embenats, a un cotxe destí desconegut.

Obric els ulls i el cor es contrau com un puny. Tots els meus amics, allí, a la meua caseta, esperant-me amb una festa!! L'alegria em va véncer, i encara que tenia els ulls secs, el cor no deixava de plorar-me. Però la cosa no acabaria ahí! Perquè després d'abraços, besos, somriures i mirades, se sent alguna música de fons. Nius de nit, el grup de música de la meua germana, estaven de concert per mi!! Després de perdre'm les seues primeres actuacions, els vaig poder veure per primera vegada, i damunt a la meua caseta i per a nosaltres! Moltes gràcies! La nit seguiria amb la típica tirada a la piscina amb roba, i després soparet i alguna que altra botelleta d'alcohol. Per no deixar l'erasmus de colp, s'entén. Faré menció especial a la Pinya Colada, amb el sabrós record dels tropessonets per l'esqueneta...

En fi, una nit genial, que no em va deixar temps per pensar que havia eixit de Bologna. De tota manera, costarà adaptar-se al nou ritme de vida, i fer-se a la idea que no seran les cares de les meues xiques les que veja cada matí quan m'alce. Han sigut mesos increibles.

Deixaran marca

PURTROPPO, è ora di partire

Comence a fer-me la maleta... Note ja com els primers moviments estranys a la panxa comencen a fer-se notar, i el nerviosisme es va apoderant de mi poc a poc. Fa alguns dies que tot es converteix en “l’última vegada que...”. Ja tinc fets els últims papers de la universitat: oficialment, he acabat.
Estic a l’apartament. Mire al meu voltant, i no veig més que moments irrepetibles. La bandera està penjada al balcó: “hem” guanyat el Mundial!

...arxiu/guardar. I mans a l’obra.

Non pensarci

Sí, lo so. Non ci devo pensare. Non ci voglio pensare! Ma non ci riesco. E guardo l’ora, e penso che fra una settimana, fra esattamente 7 giorni, starò arrivando in stazione per prendere il treno che mi porterà a Milano. Il viaggio che metterà la fine al mio erasmus…

Deixar de fumar

Els vicis sòn durs...

I si algun dia et compromets a deixar-ho, sempre apareix algun factor que et complica la decisiò. A mi, en canvi, m'ha passat al contrari. Podrìem dir que internet és una espècie de vici (afegit al valor de necessitat i de facilitat de comunicaciò). Almenys per a mi un poc ho és. I no tenia idea d'acabar amb aquest vici, però m'han "obligat". De nou, estem sense Internet a casa, esperant que torne de tant en tant per algunes horetes. He descuidat el mail i el blog...

Però aixì és la vida. Em queden 10 dies acì, i intentaré sobreviure...

Forza!!!

Nit de "San Giovani"

La nit del 23 de juny és molt típica per a nosaltres...

És un dia d'anar a la platja, encendre una foguera, botar les primeres ones de la nit, fer el bany i demanar algun desig...

Qui sap perquè, però ho diu la tradició!

Ací hem intentat fer-nos una còpia, i la cosa va tindre la seua gràcia. Passada la mitjanit, els 3 que comencen a ser típics, es ratllaren, agafaren la motxilla amb banyador i tovalla, i prenguerenun tren cap a la platja més propera: Rimini. Però quin seria la seua sorpresa quan veuen que la platja és tota privada, i que està prohibit xafar l'arena d'1 a 5h del matí. S'ho podeu creure? Ells tampoc, pel que anaren vorejant el passeig buscant un lloc que fora d'entrada lliure: res!!

Al final, desafinat la llei, es colaren i aconseguiren mullar els peus a l'aigua de vora mar. Aconseguida la continuació de la tradició!

I sorpresa: va sonar el telefon! Una xerrada amb els amics en una nit en esta nit especial! Gràcies! :D

I Dolomiti e noi

Després de deixar passar un temps i, com sempre, esperar a última hora, vaig prendre la decisió encertada: trekking als Dolomiti.

Un examen "particular" i una nit de divendres curteta donaren pas al dissabte va començar la nostra gran aventura, una caminata de 4 dies pels Prealps, pel Parc Natural de Fanes-Senes-Braies.

Una convivència italo-spagno-belga-lituana-rumena per paratgets impressinants! Una temperatura molt agradable i grans historietes per recordar: "una piccola salita..."

En resum, esforços importants per portar avant els itineraris, ànims i voluntat, però recompensats per l'entron i per la meravella de la naturalesa, siga amb sol, núvols o aigua. Però impossible de fer-ho imaginar si no s'ha estat per allí! Almenys, algunes fotos per fer-vos la boqueta aigua...

I tot açò, amb qui acostuma a ser ja la meua iseparable

companya de viatge!

L'última carta del joc

Sembla ahir quan estava tancat a casa, quasi dos setmanes, estudiant i repassant la matèria de 2n de Batxiller. En canvi d'això fa ja 4 anys. I del magnífic estiu que va suposar aquell del 2002...

Avui són altres els qui s'han de mullar, i els qui escriuen la seua primera paraula als exàmens de la Selectivitat... 13, 14 i 15 de juny: tres dies durs i de nervis.

Jo ja vaig passar per ahí....

Que tingueu sort!!

È arrivata!!!

Via dell'Unione, 7: l'apartament...
C'erano una volta tre allegri ragazzi spagnoli che vennero in Erasmus in Italia. E questa è la loro storia…

Benvinguts al nostre món erasmus!!

Bon dia!

Són les 5 de la matinada... Per la finestra comencen a veure's els primers indicis del dia. El sol intenta començar a donar els seus primers passos.

Baixe la mirada i torne a llegir, potser per quinta vegada, el títol del nou capítol, "La regia delle dramatic perfomance". Em pesen les parpelles; els ulls se'm clouen; la ment revoloteja...

Senc els primers soroll matiners: el crit d'algun ocell que es desperta i el soroll dels veïns que ixen dels somnis.

Done el bon dia, i passe pàgina.
S'apropa l'hora d'anar a dormir...

Què em dius?

"Si lees esto, si tus ojos pasan por estas líneas ahora mismo, incluso si no hablamos a menudo, por favor postea un comentario con un recuerdo tuyo y mío. Puede ser cualquier cosa, buena o mala.
Cuando hayas acabado, copia este pequeño párrafo en tu blog y sorpréndete (u horrorízate) con las cosas que la gente recuerda de tí."

Fa un temps ho vaig llegir, i vaig ser jo qui va deixar un comentari...

Ara em toca esperar. . . Sorpreneu-me!!

Ahir em contaren una història...

...i em deien que volien cridar al món!

Em preguntaven si no m'havia passat mai de sentir-me cremar per dins, de sentir una bomba que necessitava eixir i no saber com fer-la fora... Em preguntaven si de vegades no em sentia sol al voler compartir un pensament i no saber amb qui, al voler compartir el pes i no trobar el pilar... Si no havia mai volgut trobar una persona alièna, fora de la meua vida, sense cap tipus de relació, i poder contar-li tots els meus maldecaps, totes les meues històries i totes les meues penes... I després poder oblidar-la: saber que no anava a tornar-la a veure i que les meues confidències se n'anirien amb ella. Res canviaria al meu voltant i ningú canviaria la manera de veure'm. "És el moment de desfogar-se, d'alliberar-se..." em deien.

Tan sols vaig trobar una resposta: d'això se'n diu confiança.

Els dies passen...

Tanque els ulls, prenc aire, i respire...
Ja ha passat una altra setmana. I comença el compte enrere a l'Erasmus...

31 de Maig, un altre amic que fa anys... En aquest cas, passa a formar part del món dels adults. O algo...

Records...

Un regalet... gràcies!!! :-D

Conducir con un faro fundido...

"¿Sabe que está conduciendo con un fao fundido, y puede ser un peligro para los otros vehículos? Bájese del coche."

Podria ser una frase agradable, dins del que cap. Però fiquem-la al seu context:

• 04:40h de la matinada, tornant de sopar de classe de València. Condueixes el cotxe.
• No has begut (sols una cervesa al sopar, cap a les 22:30h), però el teu carnet de conduir està a Bologna (o segurament de camí en carta cap al Carrer dels Verdeguer).
• En una rotonda, veus 3 o 4 cotxes de la Guàrdia Civil, i una llum que et fa senyals per a parar...

T'acollones!!

Ara, la història té un bon final:

"Intente repararlo lo más pronto que pueda. Buenas noches."

...uffff....

Entre maletes i avions

Agafes la maleta, amb 20kg de càrrega. Afegeixes una bossa de mà: llibres i apunts. I una altra: el que no cap a la maleta, i altres. I encara una motxilla: menjar, cartera, documents, un poc de tot. I emprens un viatge cap a València.

Estic tornant a casa. Per una setmaneta. És el principi d'una realitat: comencem a tornar trastos cap a casa. En poc més d'un mes, l'Erasmus è finito...

Camerino per sempre...

Podríem dir que impressionant, però ens quedaríem curts...
Podríem dir que una canya, però no seria prou...
Podríem dir que un gran cap de setmana, però encara poc...
Podríem dir tantes coses...

...però el millor és viureu!!

I jo, després de l'experiència, vos ho assegure: deixa marca!
I morrinya!!

EN change your Erasmus

Evento Nazionale: Camerino06

A Itàlia, una vegada a l'any, té lloc l'Encontre Nacional d'Erasmus! I aquesta vegada, nosaltres estarem presents!!! Del 18 al 21 de maig. Atents:

Albanesi, argentini, austriaci, australiani, belgi, brasiliani, canadesi, svizzeri, cileni, cechi, tedeschi, danesi, estoni, spagnoli, finlandesi, francesi, greci, ungheresi, irlandesi, italiani, giapponesi, messicani, olandesi, norvegesi, polacchi, portoghesi, rumeni, svedesi, singaporesi, sloveni, slovacchi, turchi e inglesi …saremo all’ incirca in 600 per promuovere attraverso il denominatore comune del divertimento, lo scambio culturale e relazionale tra partecipanti di lingue e tradizioni diverse...
L'hotel!
Il Residence Club Le Terrazze è situato sul bel lungomare di Grottammare, a soli 30 metri dalla spiaggia (con un fronte mare di circa 200 metri).
Servizi: Ristorante “Il Bouganville”, bar “Il Tulipano”, reception, parcheggio privato, una piscina per adulti, una per bambini e una idromassaggio, palestra attrezzata, beach volley, sala massaggi, anfiteatro, garage, spiaggia attrezzata.

Bona pinta, no??

Un 15 de maig

Semblava molt lluny... però ja ha arribat!
I és que el temps passa de pressa, i els dies volen. I quasi sense adonar-te'n, veus que ha arribat un altre 15 de maig. Són ja 22 anys, companys...
22 anys de família, d'amics, d'estudis i de vacances, de somriures i de plors, de jocs, de xerrades, d'històries i d'experiències... En fi, 22 anys de vida!
Mirant enrere, i vegent-me ara ací, a Bologna, a tants quilòmetres de distància, no crec equivocar-me si dic que de moment no m'he dormit. I espere seguir despert per molts anys!!

Gràcies a tots! Per les vostres paraules, cridades, missatges, mails, perdudes, pensaments... I gràcies sobretot a vosaltres que esteu ací amb mi, perquè feu de cada dia un dia especial. I aquest no podria ser menys.
Ara ja sóc major; tinc 22 anys...

Tania a BO

Benvenuta!!

11 de maig

Ahí on el vegeu... ja té 23 anyets!!! :-S

Felicitats, Rober!!

...com un rossí!!!!!

Això és el que diuen dels d'Algemesí, no??
Però alguna vegada s'havíeu interessat per saber realment com es defineix un rossí? Açò és el que proposa el Gran diccionari de la llengua catalana:

rossí [s. XIII; de ròssa]
m 1 ant Cavall de mitjana qualitat, més lleuger que els de tir i més vigorós que els de sella, que servia per a la caça i per a la guerra i solia ésser cavalcat pels escuders.
2 Cavall vell, decadent i de poc vigor per al treball.

Apufff... Ahí queda...

Operació "Pelusa"

2n intent

Pere i el 1/4 de segle

Un dia com hui, d'ara fa 25 anys, va ser motiu d'un gran somriure en la cara dels meus pares: estaven contemplant el que seria el primer dels seus 3 fills, Pere.

Ara ja és un home dret i fet (o almenys ho intenta... o no...), i avui ha fet 25 anys.
Moltíssimes felicitats, Pere!!!

Esta va de concerts…

23 abril – Torino. “Volumi all’idrogeno”
Després d’una setmana completa, viatge en tren cap a Torino. Un poc de volta a la ciutat i ens encaminem cap al Pala Isozaki. Tot i el cansament que portava damunt (he de confessar que vaig pegar alguna cabotadeta...), un Concert en majúscula, amb actuació principal de Subsonica.

25 abril – Bologna. “Festa della Liberazione”
Dia de descans al Giardino Margherita, quan un pla improvisat (i conscient jo d’haver de fer un treball per a classe), ens acaba reunint en la Piazza Maggiore davant l’entarimat on sona el grup MCR – Modena City Ramblers. Descobrim un grup reivindicatiu i de locura: bots i crits desgarrats.

1 maig – Roma. “Primomaggio”
El més impressionant dels concerts i la més gran de les aventures. Començant amb un viatge nocturn en tren okupa cap a Roma, de peu i sense lloc per moure’ns; seguint amb l’arribada als Musei Vaticani i trobar-los tancats; primera dormida davant de San Pere, i un nou passeig per la capital italiana, colada al Metro inclosa; repòs; i, finalment, el Gran Concert! Des de les 15h. i fins passada la mitjanit (nosaltres plegaríem trastos cap a les 22h.), tot un seguit de grups i cantants per animar la Festa del Lavoro. Destacaren pel seu renom Negramaro i Ligabue, però també ens delectaren grups com Sud Sound System o, de nou, MCR. Milers i milers de persones reunits per aquell concert, i nosaltres immersos en la multitud. Una vegada més, cerveses, crits, “cants”, bots i balls... fins exprimir les nostres energies (que ja eren poques i encara ens farien falta per aguantar el viatge de tornada). 22’40h, el tren amb destinació Bologna ix de Roma, i tot i que no era aquest el “tren okupa” de tornada, nosaltres l’okupàrem... I ens va eixir bé la jugada.

Per fi, a la fi, descansem...

Però seguim consultant agendes!! ;-)

La tribu vacil·lona

He de mirar l’agenda... És cert… No és ahir quan van agafar l’avió per tornar a casa... Tampoc dimarts passat... Ha passat aigua baix el pont des d’aquells dies. Tot i això, els recorde com si havés estat aquest matí. Han deixat la seua petjada ací, a Bologna. No una, ni dos... 6: Gema, Mari, Marta, Mati, Mire i Räul. Les sis personetes que han estat dormint baix el sostre de la meua caseta bolognesa, del 16 al 23 d’abril. I quins dies!!!

Han estat dies intensos, sense descansar però sense voler parar. Amunt i avall, somriures i rises. Dies de caminar, de grans moments, de compartir, de xerrar... Dies de menjar, jamplar, engullir i voler provar més encara... Dies de visites, de museus i esglésies, d’explicacions i hipòtesis, de trens, de noves ciutats... Bologna, Venezia, Firenze o Verona, ciutats italianes que quedaran al nostre record amb la seua companyia.
També dies d’agobio, d’estrés i de caos a l’apartament, i és que 10 persones són difícil d’organitzar. Però ce l’abbiamo fatta, eh ragazzi??
En fi, per a mi, dies d’alegria... Hi ha més de 700 fotos que en donarien testimoni, però no es poden penjar totes...


Gràcies per la visita!!! Gràcies per ser vosaltres! I gràcies pels vostres somriures i la vostra companyia! Gràcies!!!
I ja sabeu, ens vegem prompte!

I miei Auguri

Mia cara Rosanna...

Ja fa alguns dies que hem tornat a casa (i quan dic «casa» em referisc, òbviament, a Bologna), però és el temps que he necessitat per a recuperar-me del darrer viatge...
Vos fique en situació:

Dimarts 4 d’abril. Últim examen de la temporada. I després de dies de biblioteca i nits a casa, amb els llibres a la mà, decidim començar a celebrar el descans. Comencem amb un picnic al Giardino Margherita. Al qual seguirà, durant els dies successius, algunes caminates per Bologna, la pujada a San Luca i alguna que altra festeta...

Divendres 7 d’abril, 08:37h. Sus i jo emprenem la nostra escapada de cap de setmana, motxilla carregada, amb el nord d’Itàlia com a destí.
La primera parada pretén ser a Como, zona coneguda pel seu llac, amb unes meravelloses vistes segons les guies (sempre anem ben informats!). Per tant, via cap a Milano, per fer canvi de tren. Un tren teòric que no existia, i que ens «obliga» a colar-nos en un altre: comencem bé el viatge. Afortunadament, passem la prova del revisor! I arribem a Como. La guia no exagera: tranquil·litat, diversió i romanticisme, tot en una! Ara, per poder assaborir la “belleza artística, tradiciones y gastronomía, sin descuidar uno de los paisajes más privilegiados del norte de Italia” hauríem necessitat d’algun dia més... Amb les horetes a Como podem fer-se una idea general, com fem normalment en els nostres viatges, i afegir la ciutat a la nostra llista de «llocs on tornar amb un poc més de temps». I tornem cap al tren...
En contra de les nostres previsions, no hi ha tren directe cap a Domodossola, següent punt de destí del nostre tour. Així que una horeta de tren per a tornar a Milano, un poc d’espera, i un nou viatget en tren: més zona de muntanya.
El viatge cap a Domodossola, d’aproximadament 2 hores, comença a delectar-nos amb el seu paisatge: muntanyes, boscos, verdor... però sobretot la immensitat dels llacs que anem deixant a la nostra vora, però que ens acompanyen pràcticament durant tot el viatge. Altres companyes de viatge són les cartes: fem xas el joc de la Brisca. Una partideta, Sus? ;-)
El motiu del nostre viatge fins a Domodossola era sobretot el de retrobar Rosanna, una xica que vaig conéixer este estiu al Camí de Santiago. I quina gran persona!! Al camí no vaig tindre massa oportunitat de descobrir-la, però els dos dies que hem passat amb ella han estat suficients per deixar-nos, tant a Sus com a mi, bocabadats. Com una persona que quasi no coneguem pot donar tant per nosaltres, volcar-se i ser tan generosa, fins al punt de compartir tot el que té? Simplement, genial...
A Rosanna, per tant, cal agrair-li la visita a la ciutat; l’estància a casa seua, una llar a Messasca, un “poblet” a la muntanya, on despertem amb el silenci de la muntanya, el xiular dels ocells i el rumor de l’aigua del riu; la seua companyia i la de Mateo, Miola, Mili, Margherita, i tota la resta de gats que tenia per casa... una trentena; el dinar a casa dels pares; l’excursió amb el trenet a la Valle Vigezzo; les menjades; els regalets per a que la recordàrem; les converses... Tantes coses!! A sa casa dormim divendres i dissabte, i no és fins diumenge de matí quan tornem a agafar el tren, i de nou cap a Milano. Carregats com anem, i cansats del viatget, encara tenim ganes de passejar per la ciutat, abans de prendre el bus des de l’estació direcció Orio al Serio, aeroport de Bergamo. Allí és on arriben els pares de Sus, que venen uns dies de visita. Després de besos i abraços, agafem la macchina i posem destí final a la nostra escapada: tornem a Bologna.

Qui anava a dir-me que anàvem a gaudir tant d’esta aventura que pràcticament no teníem planificada!? Una experiència més per al Diari d’un Erasmus...

NON stop

Encara estic viu...
Tant de temps sense donar senyals de vida poden suposar moltes coses... Aquesta vegada, a més de ser la falta d'internet a casa, hi ha un munt de motius al darrere que em fan prioritzar el meu temps... I és que... NON stop!!

I ara, amb els meus amics acì, menys encara!!! :D
Fins a noves notìcies...

Amb molt de gust!!!

Després de 7 mesos d’espera, ha valgut la pena!!!
Doneu la benvinguda a Via dell’Unione 7 al forn i al nou foguer!!!

...un plaer!

...i va fer ploff!!

Dijous passat vaig tornar a casa després d'anar a prendre un aperitiu... Eren vora les 10 de la nit quan vam obrir la porta. Com de normal, anàrem a veure l'ordenador, que estava encés i fent alguna de les seues funcions... Però quina va ser la meua sorpresa?
La pantalla va fer ploff... Vaig menejar el ratolí per a que s'encenguera la llum de la pantalla, però no ho va fer... A penes es podia veure l'escritori, amb una llum tènue i quasi inexistent. I així és com segueix fins ara.

Realment no sé què és el que ha passat, però demà passen a arreplegar-lo per portar-lo a reparar. Així que m'esperen alguns dies sense ordenata...
Què li anem a fer? Esperaré...

Al terra

De sobte, vaig mirar al terra, i vaig veure els peus meus...

...i vaig comprendre que no podria tornar a volar.

FestErasmus

"Laboratorio di Prassi del Montaggio"
- Primer projecte

Ahí queda...

Vida en família...

Feia temps que esperava este moment... Per diverses circumstàncies, que s'havien anat acumulant, la meua família encara no havia pogut vindre fins a la nostra ciutat d'acollida italiana. Bologna, la nostra Bologna, i tot el que la seua vida comporta: l'ambient; els carrers; les cases, els edificis i les esglésies; els matins, els migdies, les vesprades i les nits; les festes... De moment, només ho coneixen per paraules i fotos: el que jo els arribava a contar. Però ha canviat!

Hui mateix, Pare, Mare i Maria han agafat el vol per tornar cap a casa. Han passat amb mi quasi 5 dies, i per fi han pogut veure com funciona tot ací...

Els he cansat un poc: caminates per Bologna, amunt i avall, vegent totes i cada una de les coses que havia estat estudiant-me per poder explicar-los :-P Un dia sencer a Firenze, caminant també sense parar, per poder mostrar-los poc més o menys els llocs on vaig passar el meu agost de 2004. El "campo dei miracoli" de Pisa, amb la seua torre inclinada i les típiques fotos intentant sostindre-la. I com no, els carrers, canals i ponts de Venezia, la ciutat encantada que ja comence a controlar... No crec que es puguen queixar de les visites: almenys ja han vist una part d'Itàlia...

Però el millor, almenys per a mi, han estat les hores amb la seua companyia... Què li anem a fer? És la família, i tindre-la tan lluny, encara que es mantinga el contacte per internet, es fa difícil... Qui no agraix de tant en tant un abraç dels pares? O unes rises amb la germana? Jo sí...

Ara ja han estat ací, ja ho han vist, i ja saben on està el seu fill. I jo he pogut gaudir un poc més d'ells...

En fi, que n'estic molt content!!!

PD.- Ah, i pare, FELICITATS!!! No sempre es fan anys en Itàlia!! :-D

Carnevale di Venezia

28 de febrer de 2006
És EL DIA, quan Venezia celebra amb gran intensitat la seua festa major: els carnavals. Disfresses, pintures, gent, coloms, aigua, fotos... Venezia...

Aprofitant que estem a Itàlia, ens ho podríem perdre?
Sus ens conta l'eixida del Martedì Grasso.

Carnevale alla Scuderia

Dijous, 23 de febrer. 23'30h.
Scuderia (Bologna)
Festa di Carnevale

1r premi: "i drughi di L'Arancia Mecanica"

Insomma...

Des que Nina se’n va anar, fa ja quasi 3 setmanes, han passat moltes coses... I no han estat només els problemes que hem tingut amb internet (sort que s’han ja solucionat!!). Intentaré fer una espècie de resumet a continuació:

Repassant el calendari, hem de tornar al divendres 3 de febrer, quan va arribar Esther, l’amiga i companya de pis de Sus, i amb qui riguérem mogolló!!! Festa, Caracol, Corto Maltese… un poc de tot, un altre poc de sangria, i moltes rises!!!
Quasi sense adonar-nos-en, Esther ens va dir adéu… Però ens va arribar una altra visita!! Lauretta va acollir en sa casa la nostra parisina, Carla, la marxa i l’alegria en persona! I quins crepes, mare meua!!! Una festa en el seu honor, i unes quantes hores de bon rollo...
A continuació, i per poc tampoc no coincideixen, arribà Peter, la primera visita comunicòloga des de València, després de Nadal. Amb un poc de mala sort, ja que ens pillà amb dies d’appellos i de classes amb presència obligatòria, no va ser suficient per abandonar la festa: la despedida de Fra el dijous dia 16, el sopar a la italiana del divendres a casa Daniel amb festa després al Villa Serena, i la lasanya del dissabte a casa per anar després a l’aniversari de Lupetto. Unes quantes festes seguides sense parar!! Ens podrem queixar? :-P
En principi, aquesta visita havia de coincidir amb els primers dies d’una altra, però com Aguiló tornava a casa amb el mateix avió que Peter, ell va passar la seua última nit a Milano.
Així és com arribaren Helena i Paco... I també s’han trobat amb unes quantes festes: pel moment, el Carnevale alla Scuderia i la festa de despedida de Pau... Ja vegeu, la gent comença a anar-se’n... I ells, els 2 clowns, també han aprofitat per fer els seus viatgets a Firenze i Venezia!! Durant dos dies coincidiren amb la visita fugaç de Sandra, que camí a Padova i Venezia, va tindre unes horetes per quedar-se a veure la nostra ciutat. Tot i així, haurà de tornar per provar els geladets del nostre tio Gianni.

Deixant de banda les visites, també hi ha alguna que altra coseta...

• Estem dient “a rivederci” a uns quants que han compartit els nostres dies d’erasmus: Nina, Kasia, Jutta, Babs... I prompte ens deixaran també Pau i Lourdes... Espere que la xifra no augmente molt...
• Ja estem ficaets amb el montatge del trailes per al Festival Horror de Ravenna. És la feina del nostre laboratori: ja veureu els resultats!!
• El dijous 23feb vaig traure el meu primer 30!! La nota és de la tesina que “vaig escriure” sobre La Guerra Civil Espanyola en la gran pantalla... Genial!!
• I xa finalitzar… http://s5.bitefight.es/c.php?uid=34326 ;-)

Tornaré ben prompte!! Hi ha encara coses per contar...

Cantem victòria??

Yuuujuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!!

No sé si açò serà definitiu, però... després d'una setmana...

TORNEM A TINDRE INTERNET A CASA!!!!!

Esperem que dure...

GRAN PUTADA!!!

Gentoleta, tinc una mala notìcia.. Almenys, per a mi, ho és...

ENS HEM QUEDAT SENSE INTERNET A CASA!!!!!!

No sé encara exactament perquè, xò no crec que ens pugam tornar a connectar... De sobte, ahir internet ens deixà de funcionar, i ara ens demana una contrasenya per entrar que, òbviament, ni tenim ni sabem...
Hi ha varies teories que ho poden explicar...

Intentarem trobar pronte una soluciò!!!

(depre-atrap)

Arrivederci, NINA!!!

Lei è partita. Ieri ha presso le sue valigie e è andata via. Con un aereo, fino Cologne, per arrivare a Maastricht. Ma non è un addio, e lei lo sà. Ci rivedremo presto!!

Nina è la nostra prima amica Erasmus che ha lasciato l'Italia per ritornare da lei, alla sua vita di prima, alla sua università!!

Da qua ti salutiamo!

È stato un piacere...

No comment...

Fins a pròxim avís, podré estar internàuticament desconnectat...

No assegure possibles respostes...

PD.- És el que té no saber elegir assignatures ;)

Frases mítiques I

"Yo estoy mejor que él, pero él tiene la puta suerte que coordina."

Sus, 26-01-06. Estat: ubriaca

PD.- Ha començat la guerra...

Un giorno come oggi...

Bella...

Mi dispiace non poter festegiarlo quà con te...

Ma abbiamo tempo ancora!!!

Il Palaghiaccio

El divendres anàrem a patinar. Com no feia ja prou fred pel carrer, no se'ns va ocórrer altra cosa que anar a una pista de patinatge sobre gel per baixar més encara la temperatura ambiental.
Bé, això era el que ens pensàvem... Després de 3 voltes a la pista, ja teniem caloreta... De fet, pensàvem fins i tot en tirar-nos a terra per refrescar-nos un poc!! (No val com a excusa de caure'ns, no? :P)

La veritat: una nit genial! Moltes rises, algun que altre bac, uns quants jocs divertits, i voltes i més voltes!
El resultat: una bambolla en el peu esquerre que em fa un mal de dimonis...
No podia ser tot perfecte, no?

A'dam... Episodi II

Tenien una visita pendent... i ens l'han feta!!

Amsterdam s'ha traslladat per uns dies a la nostra ciutat italiana, Bologna, per descobrir el nostre erasmus. Enveja?? GENS!! Ells també s'ho monten molt bé!! :-D

Paula, Joana, Miki... a gaudir dels vostres dies allà, i fins prompte!!!
- Gràcies per la visita -

De sobte, el quart dia...

De sobte, em pare a pensar, i me n'adone que ja estem començant el nostre quart dia a Itàlia. Ja han passat les vacances a casa, ja hem tornat, i ja ens hem reinstal·lat al nostre lloquet bolonyés. Però és una sensació tan estranya, la del temps: sembla que hem arribat fa gens, fa menys de 4 dies; però al mateix temps dóna la sensació d'estar ací ja molt de temps... I això que encara no hem vist a quasi ningú!

De sobte, em pare a pensar, i me n'adone que el temps passa volant!! I pense que hem de deixar constància del que estic fent ací!!
De sobte, em pare a pensar, i recorde que no hem fet pràcticament cap foto des que hem arribat.
De sobte, em pare a pensar, i comence a escriure un nou diari (detall de l'amic invisible).
De sobte, em pare a pensar, i entre al blog. Torne, de nou, a compartir els meus records, les meues vivències...

De sobte, em pare a pensar, i...

La tornada... a Bologna!

Sí, és cert. Ja han passat 3 setmanetes des de l’últim comentari. I això vol dir que... JA ESTIC DE NOU A BOLOGNA!!!

Durant aquest dies a “casa” (si realment puc dir que he estat molt a casa), han passat moltes coses: l’arribada sorpresa, xerrades i més xerrades, visites a la gent, compres, menjars familiars, sopars amb amics, festes, Nadal, Cap d’Any, Reis, el dia de la família... He intentat aprofitar fins a l’últim moment, però com que ja se’m coneix, el que he aprofitat ha estat els últims moments... He gaudit molt d’aquests dies amb la meua gent, i ara sé que els trobaré a faltar... Se’m feia difícil vindre, tornar a deixar-ho tot, però havia de tornar a donar el pas...

Ara ja estic a Bologna. Torne a estar amb les meues xicones, a compartir pis, a escoltar italià per totes parts... Torne a estar d’Erasmus!!!
Espere que siga tot igual o millor que la primera part, encara que sé que ens tocarà currar un poc més. Però tranquil·litat, que intentaré portar els detalls al dia!!