Hi havia una vegada un xic que va decidir anar d’Erasmus. Es va submergir de ple en aquella nova aventura, i en acabar, va tornar a casa. L’estiu va passar amb la mateixa intensitat, sense parar en cap moment. Però poc a poc el temps va anar passant, i començà el nou curs a la Universitat, l’últim any d’estudis.
En principi, aquest nou any deuria presentar-se completet: sense parar, un munt de pràctiques, moure’s per agafar experiència... Però res d’allò que s’augurava anava passant. S’anava deixant les coses per més endavant. Era un endavant que mai arribava però que deixava al seu darrere molts dies passats. Dies en els quals semblava no trobar hores, però que després no trobava massa resultats de profit. Què estava passant amb la seua vida? Ni ell mateixa ho acabava d’entendre...
La gent, els amics, li deia que “menuda vida” i ell s’ofuscava... Però tot quedava ahí i no veia com canviar-ho. Ara, fins a quin punt li desagradava?
Havia aconseguit fer coses que abans no haguera fet: prendre un avió ja no era una cosa puntual i excepcional!! ;-)
BOLOGNA, 17-21 novembre
Un reencontre especial. Primer amb elles 3, les xiques amb qui havia compartit al 100% el seu Erasmus. I després, de la mà d’un nou company de viatges italià, una escapada a aquella magnífica ciutat. Besos, abraçades, somriures, sorpreses, amics, menjades, passejades, sangries, festes, sopars, aperitius, veïns, Gianni, pòrtics... La Bologna de sempre! La que ell va conéixer...
BARCELONA, 25-29 novembre
Un conjunt de sorpreses frustrades van donar lloc a altres dies especials a la capital catalana. Ella, i ell, l’esperaven amb els braços oberts i amb ganes de conviure com tant de temps ho havien fet. I de celebrar un dia especial, un 28 de novembre. Ell va arribar amb moltes ganes de compartir el temps, els seus dies, i veure la seua nova ciutat, la d’ells. I qui sap perquè no alguna vegada també seua? La ciutat el va captivar... I la companyia el va emocionar...
Però ja ho sabem, l’experiència ens ho fa aprendre a la força: tot allò que comença ha d’acabar. I ara, de nou al seu món, torna a qüestionar-se què està fent de la seua vida. Veure’m si aquests dubtes el duen a algun camí.
En principi, aquest nou any deuria presentar-se completet: sense parar, un munt de pràctiques, moure’s per agafar experiència... Però res d’allò que s’augurava anava passant. S’anava deixant les coses per més endavant. Era un endavant que mai arribava però que deixava al seu darrere molts dies passats. Dies en els quals semblava no trobar hores, però que després no trobava massa resultats de profit. Què estava passant amb la seua vida? Ni ell mateixa ho acabava d’entendre...
La gent, els amics, li deia que “menuda vida” i ell s’ofuscava... Però tot quedava ahí i no veia com canviar-ho. Ara, fins a quin punt li desagradava?
Havia aconseguit fer coses que abans no haguera fet: prendre un avió ja no era una cosa puntual i excepcional!! ;-)
BOLOGNA, 17-21 novembre
Un reencontre especial. Primer amb elles 3, les xiques amb qui havia compartit al 100% el seu Erasmus. I després, de la mà d’un nou company de viatges italià, una escapada a aquella magnífica ciutat. Besos, abraçades, somriures, sorpreses, amics, menjades, passejades, sangries, festes, sopars, aperitius, veïns, Gianni, pòrtics... La Bologna de sempre! La que ell va conéixer...
BARCELONA, 25-29 novembre
Un conjunt de sorpreses frustrades van donar lloc a altres dies especials a la capital catalana. Ella, i ell, l’esperaven amb els braços oberts i amb ganes de conviure com tant de temps ho havien fet. I de celebrar un dia especial, un 28 de novembre. Ell va arribar amb moltes ganes de compartir el temps, els seus dies, i veure la seua nova ciutat, la d’ells. I qui sap perquè no alguna vegada també seua? La ciutat el va captivar... I la companyia el va emocionar...
Però ja ho sabem, l’experiència ens ho fa aprendre a la força: tot allò que comença ha d’acabar. I ara, de nou al seu món, torna a qüestionar-se què està fent de la seua vida. Veure’m si aquests dubtes el duen a algun camí.
4 comentaris:
Moltes MOLTES gràcies per vindre. Ja saps el que va significar... i el que ho necessitava. Una vegada més has estat ahí. Ja he perdut el compte ;)
Et vuic.
Mua
Wapíssima!
M'havera agradat escriure molt més sobre Barna, i sobre la teua nova vida. I sobre el meu lloquet que sé que tindré sempre ahí! Però serien tot paraules, i per aquesta vegada em quedaré amb el record dels fets pegant voltes per la meua memòria (i per la de la càmera de fotos).
Un petonet!
De lo que escribes ya hemos hablado un poco en el MSN e si quieres hablaremos màs...sobre nuestro viaje y tu visita sòlo te digo que tienes la capacidad de hacer mejor la vida de las personas cuando estàs con ellas, y es una cosa que poca gente puede hacer!
ti abbraccio fortissimo
Di tanto in tanto pure io sono un po' pesimista... E mi chiedo come faccio a rendere più felice gli altri se mi pare che nn faccia nulla... Ma poi mi dici così e mi fa grandìssimo piacere!
Grazie mille, davvero!!
Un altro abbraxxio per te...
Publica un comentari a l'entrada