Tornar a casa...

Ahir, dia 22 de desembre, junt amb la loteria de Nadal, arribava de nou a casa, a València, a Algemesí...

Aquest hauria estat el meu comentari, si no hi haguera una mentida amagada al seu darrere: ja fa quasi una setmana que vaig arribar a casa!

SORPRESA!!

Aquesta va ser la paraula que més es va repetir en els primers dies. Després d'un complot organitzat des de Bologna, i amb ajuda d'alguns còmplices en aquestes terres, el dissabte 17 arribàvem de nou als nostres lloquets...

Abraços, reencontres... 3 mesos i mig no és tant com semplava, però són un bon grapat de dies...

Ara a gaudir dels dies ací, a estar en la gent i a intentar aprofitar cada minut! Dies de família, d'amics, Nadal, convivència Cap a Betlem, Cap d'Any, Reis... Passaran molt de pressa?

Excusas para beber... I

Mira "Excusas para beber II"

"Operació SSG"

Una nova missió ens ha estat encomanada: assistir a l'eixida a Siena i San Gimignano organitzada, com sempre, per l'ESNbologna.

Dissabte 10 de desembre. 07'30 hores. Ens dirigim cap al bus... Quina aventura ens espera?

Siena és una ciutat de la Toscana, caracteritzada sobre tot per la seua Piazza del Campo, on cada 2 de juliol o 16 d'agost té lloc la competició del palio. A més, algunes esglésies i carrers característics acompanyen l'obra del famós Duomo a ratlles blanques i negres.

Ara, el fred, sempre present i cada vegada més fort, amb el recolçament d'un vent podríem dir un poc tocacollons, ens va dificultar la possibilitat d'aperciar la ciutat tal i com es deuria. Però bé, contra els fenòmens atmosfèrics no es pot lluitar, i el dia següent continuaria actuant amb la mateixa intensitat.

San Gimignano potser no siga una ciutat tan coneguda, però no per això hauria de ser menys interessant. La meua guia, però, sols li dedica una pàgina i mitja... Coses a destacar del poblet: les vistes, puix està perdut per la muntanya; el pou de la Piazza della Cisterna; la quantitat de Torres que encara conserva; l'església; i perquè no dir-ho, la quantitat de botigues de souvenirs per a tots els turistes que invadeixen la zona.

Missió superada. I hem deixat constància: el dinar a la fattoria, la volta pel pallar i les vaques.

Algú supera aquestes rises?? :P

Com en casa...

Avui, 7 de desembre, mire al meu voltant i ho trobe tot buit... Un espai que ha estat ocupat durant cinc dies per tanta gent, ara sembla buit, apagat, trist...
La matinada d'ahir, els meus amics tornaren cap a casa. Una visita que esperava amb moltes ganes, i que ja ha passat. Però la tinc, i la tindré, molt present.

Silvi, Rober, Maria, Teresa, Dani...

Han estat uns dies genials, intensos. I m'han donat molts ànims! No és que els necessitara, perquè heu pogut comprovar que per ací no va malament :P Però sempre venen bé els abraços dels amics!

Si haguera de fer un breu resum... Pff... No sabria per on començar!!
Dijous 1 - Vol, bus, tren, (espera) i encontre!!! Anem a casa, xarrem, xarrem, xarrem, i pizzes. Scuderia (pub d'Erasmus per als dijous), tornem a casa i preparem les coses per dormir...
Divendres 2 - Matinada, tren cap a Venezia. IMPRESSIONANT. Vaporetto, canals i aigua: en resum, l'Albufera... No Dani? :P Dinar de pasta, passeig pels carrerets i pels ponts. Màsqueres, tendetes, llepolies... Tren cap a casa. Les dutxes ens reconforten. Sopar i joc: les boletes i la sangria. Fantasmes? Per tot arreu!!! Eixim pels pubs (a les 2'30h, algo impensable a Bologna). Arribem al Soda Pops, balls i rises, i putada: l'abric de Maria ara és negre... Acaba la nit
Dissabte 3 - Resaca i mal de caps. Volta per Bologna: aire fresc. St Stefano, Due torri, Piazza Magiore, S Petronio, Nettuno, Independenza, Zamboni, Piazza Verdi... En fi, Bologna. Com volien provar tots els menjars d'ací, dinar al McDonald's... Recuperem a Rober i capuccino (de cara a la paret). Aperitiu al Transilvania, dutxes per recuperar forces, i festa da Lorenzo. Volteta i gelat al Gianni!!!! Volteta amb fotos i més fotos, i cap a casa.
Diumenge 4 - Matinada cap a Firenze. Aigua, monuments i VAQUES!!! Esglésies, carrers, escultures, l'Arno, el Ponte Vecchio, Duomo, Campanille i Battisterio. Il Porcellino! Tota una sèrie d'imatges de Firenze que fan d'aquesta ciutat una visita encantadora. I si a més deixes un "lucchetto" per a sempre aferrat al Ponte Vecchio... Al migdia, un dinar cutret, i a seguir amb la passejada per la ciutat. El David... Tren de tornada, dutxes i més sangria... I a dormir la mona!!
Dilluns 5 - Últim dia a Bologna. Pasta fresca amb salses diverses. Volta per Bologna, a la recerca de souvenirs, i altre Gianni! Si és que els gelats d'ací són de "ricordati di me"!! Tornem a casa / Comprem els bitllets (amb volta en bici incluida). Sopar de piadina, i per a no quedar-se sense visita a la Nutelleria, crepes a casa! Ens fiquem les botes!!
Dimarts 6 - Ens gitem a les 2h. Ens alcem a les 4h. Es tanquen les maletes i caminet cap a l'estació.

No és un adéu, és un "fins prompte"!!
Abraços...

PATATA... i els periodistes de València

Aquest matí hem dit adéu a una gran visita...
A les 06:02h, un poc més tard de l'hora prevista, un tren amb destinació Milano s'emportava la nostra Patata de retorn cap a València.

Han estat 6 dies magnífics, únics i irrepetibles, en els quals hem compartit amb ella el nostre temps. Veure-la a la nostra llar, pels nostres carrers, per la nostra ciutat... Com sempre, ens ha portat alegria i bones cares, rises, bon humor, i amor, molt d'amor. Que per cert, parlant d'amor, ha estat la primera No Erasmus que prova la nostra sangria, amb molt més d'amor que la de la Senta, no??

Ara, el temps se'ns ha fet molt curt... A més d'una despedida un poc precipitada... Sort que en menys d'un mes ja estem ahí per poder pegar-te un altre abraç... ;)
Això sí, n'estic convençut que tornarà. Crec que ha disfrutat molt de l'experiència, i "saps que t'esperem amb les portes obertes"!!


I per si això fóra poc, hem tingut també visita d'alguns periodistes! Laura, Jordi i Jorge, amb el Canario i Aguiló, també passaren alguns dies amb nosaltres! Just els dies que ens nevà!! Quins moments!!! I clar, amb nova gent, visita indispensable...

Un abraç molt fort a tots!!

I no doneu les gràcies per l'acollida: vos les donem nosaltres per la visita, pel temps que heu passat amb nosaltres i per les rises que heu provocat!!!

28 de novembre, 2005

Ja en són 21, wapetona!!!!

Emocions, besos, abraços i dedicatòries...

RECORDS...

No tots els dies es fan anys (i fora de casa)

Tanti auguri!!!

Arriba el fred!!!

Mireu la taula que mostra el temps a Bologna per a esta setmana...

Dimecres ESTRELLA POLAR!!!! Sense comentaris...

Diumenge, repòs...

Dijous, divendres, dissabte... Realment no sé si conta que siga cap de setmana o no: ací les festes venen una darrere l'altra!! Ja vos dic, que no ens donen ni possibilitat de descans!!
I tampoc tinc massa clar perquè, però l'associació "espanyols - sangria" ja està feta, així q allà on anem hem de protar-la amb nosaltres...

Però... "saben realment què estan bebent"...

Ara, diumenge, toca descansar...

Ens quedem en casa, al costat de l'estufeta, que ací ja fa falta...

Gara di BIRRA!!!

Qui m'anava a dir a mi que acabaria en una competició de velocitat per beure cervesa...

Més o menys, es tractava de fer una cosa així...

I ja se sap tot açò com acaba...

Storia del Cinema Italiano

Els últims dies he estat un poc desaparegut. Eren dies de tensió, de nervis, de sofriment, d'estrés...
Bé, eren els dies previs al meu primer examen en Itàlia. Un examen oral, sobre la Història del cine italià, de la qual aquest any sols hem vist a classe els anys del "Dopoguerra", els anys 50. Així que, com a estudiants Erasmus, confiant en la nostra situació internacional, només estàvem estudiant aquesta època.
Tot i així, també com a estudiants erasmus, no ens hem pogut quedar a casa els dies anteriors: la festa sempre toca a la porta quan menys ho necessites! :P

14 novembre: el gran dia.

• 10'00h. Es passa llista.
• 10'15h. Comencen els primers exàmens orals.
• 11'30h. Ix el primer erasmus: 30/30. Pràcticament no han parlat del temari! Ens puja els ànims, i la confiança en nosaltres mateix.
• 12'30h. Altres erasmus: 26/30.
• 13'30h. Lauretta i Sus s'enfronten a l'oral. Imbècil d'examinador: "Non credo, ma vediamo se potete arribare fino al 20..." (l'aprovat ací és amb 18/30)
• 15'55h. Lau i jo ja no podem més. Estem negres; ens en pugem per les parets; què ens espera... :S
• 16'05. Comencem l'exam. Jo amb el Prof. Pitassio. Nervis... Ment en blanc... Dubtes... Conclusió: "Mi dispiace, ma non posso darti più di 26/30"... Un 26!!!!
• 16'25h. Lau i jo tornem cap a casa. 6 hores per poder fer l'examen... Però ha valgut la pena esperar... Felicitat extrema!!

Ja ho vegeu, un examen menys d'estudiar...
...i per la nit: Festa de Celebració!

Caos i bellesa... unió a la italiana!

Quins dies, els del sur de la nostra Itàlia...

Per ací sempre havíem sentit comentar que la gent del sur és molt més oberta, molt més accessible, molt més agradable, molt més... Però ixes coses sempre s'han de comprovar, així que ja ens veus, a nosaltres 4, carregats amb les motxilles/maletes cara l'autobús de l'ESN.

Pròxima parada: Gita Napoli - Pompei - Capri.

Autobús: vehicle automòbil d'ús urbà destinat al transport col·lectiu de persones.

- El meu record... 8 hores incòmodes de viatge, amb mal d'esquena, sense lloc per a les cames, i sense cap al·licient per seguir despert...

Napoli: ciutat d'art situada al sur d'Itàlia, s'obri com un anfiteatre sobre el mar i queda rodejada pel Vesubi, pels Monts de la costa, per les illes de Capri, d'Ischia, de Procida i pel Capo Miseno. El seu clima, i la vivacitat de la vida ciutadana, juntament amb les propostes turístiques i culturals, representen uns estímuls eficaços per donar energia al cos i a la ment.

- El meu record... Una ciutat acollidora, immensa, amb molts racons per visitar; un centre de carrers estrets, cases envellides pel temps, gent pertot arreu, amunt i avall, roba al carrer; caos, rebombori, vida, quotidianitat; res de perill, de violència, d'atracaments... El Duomo, esglésies, el Castell, el Port. L'alberg, la discoteca i la sangria: la "festa alla spagnola". Les pizzes napolitanes, la Superlasagna... Molta gent, més espanyols, més relacions.

Pompei: la ciutat de Pompei, juntament amb Ercolano i molts altres llocs més menuts i situats al voltant de la Baia de Napoli, foren municipis romans destruits per l'erupció del Vesuvi en l'any 79. La ciutat ofereix un quadre de la vida romana durant el segle I. El moment "immortalizat" per l'erupció evidencia literalment fins el mínim detall de la vida quotidiana.

- El meu record... Una magnífica visita guiada per l'antiga ciutat sepultada pel Vesuvi. Per fi he pogut aclarir un poc més les meues idees sobre com va afectar l'erupció del volcà a aquestes cases i als seus habitants: res de lava. "Tan sols", per dir-ho d'alguna manera, cendres, pedres i gasos. Alguns diuen que va ser una mort tranquila... Un poc improvable, per no dir impossible, donada les postures que tenen totes les "calcificacions corporals" que s'han aconseguit d'aquella gent: per terra, amb les mans a la boca i al nas, intentant protegir-se d'alguna cosa que no veien però que els amenaçava: els gasos mortífers. Ara, entre tot aquest dolor, la bellesa d'un lloc recuperat i d'una història que contar.

Capri: l'illa de Capri... paisatges paradisíacs, construccions històriques, funiculars, diversió nocturna... Ancorada en les blaves aigües del Golf, i considerada en l'època romana com un "lloc donat per la naturalesa per al descans de l'esperit i el plaer dels sentits", és una de les preferides per totes les persones que desitgeb abandonar el continent per dirigir-se a elles, en un passeig que no necessita més d'un dia per ser recorregut del tot.

- El meu record... Caminates amunt i avall, pujant i baixant escales. Però per a unes vistes impressionants, uns paisatges únics i un sol esplèndid! Un lloc de visita obligada per a tot aquell que vulga fer un recorregut pel territori italià.

Bus: *autobús.
- El meu record... Altres tantes hores de viatge, aquesta vegada molt més entretingudes: "The italian job" i "Cose di maschi". Parada a sopar. Canvi de seient al final de l'autobús: jocs tontos de campament, rises, converses... De vegades el temps no passa tant lentament.

Ara, una setmana després, deixe aquestes línies...

Quins dies, els nostres al sur de la Itàlia...

A Tots, i a Ningú...

1 de novembre
Tots Sants
Dia dels difunts

A la distància, jo també vos acompanye.

- Descanse en pau -

Halloween...

"...lost in the night, 3 shadows coming out of the darkness... they're devils"

2 mesos!!

30 d'agost de 2005: comença la nostra aventura...
12'00.- Ens vegem Sus, Lau, Lauretta i jo a l'aeroport de Manises
20'00.- Arribem a Bologna!

30 d'octubre de 2005: segueix la nostra aventura...
23'30.- Al sofà de casa...

BOLOGNA!!

Lauretta!!!

Tanti auguri a te!!!

Un bacio, e fortuna per il tuo 21 compleanno.

A'dam... i la bici

Diuen que passar una setmaneta fora de casa de quan en quan, sempre va bé...
Així que ens fem maletes, i... a AMSTERDAM!!!

Hem passat quasi una setmaneta a la capital dels Països Baixos. I la veritat és que sí que va bé!
Amsterdam és una ciutat encantadora! No és que Bologna no ens agrade, ni molt menys, però l'encant de la ciutat holandesa és diferent. Holanda, caracteritzada per la tolerància, ens ha acollit perfectament. Però millor, si es pot, ho ha fet Paula, que ens ha rebut amb els braços oberts i amb ganes de compartir amb nosaltres la seua vida erasmus!! Ens ha fet de guia exemplar; ens ha submergit en el seu ambient; ens ha integrat entre la seua gent; ens ha alimentat; ens ha acollit... però, sobretot, ens ha mostrat el major encant de la vida a Amsterdam: la bicicleta!

Podria parlar-vos hores i hores sobre la sensació que vam sentir amb l'experiència, perquè tot i que simplement siga una bicicleta, és com submergir-te en un món nou... Però és millor que s'ho imagineu vosaltres mateix, i que ho adjunteu a la llista de "coses que algun dia he de fer..."

D'aquests dies, n'estic molt content. I més de veure com estava Paula d'integrada i de la felicitat que irradiava... Un abraç ben fort, guapa!!! Ara et queda a tu descobrir els encants de Bologna, ja ho saps ;-)

Bé, espere que el records de la capital holandesa sempre quede present: els cafés negres, els blancs, els canals, les esglésies, els parcs, les passejades... En fi, si haguera de triar, sé ben segur el que no voldria recordar: el viatge de tornada!!!

Més d'un mes...

Algemesí, 30 d'agost de 2005. És el comiat, cal dir adéu i començar una experiència que durarà, almenys, 9 mesos... Preparat? Vinga!!!

Bologna. Quan de temps ha passat ja? Mirant el calendari... 49 dies... Com parlar de totes les experiències què hem passat en aquest temps? Impossible! Sols dir: impressionant, inoblidable i intens!!

Des d'aquell moment, en què agafàrem l'avió per primera vegada amb destinació ITÀLIA, han passat moltíssimes coses. En primer lloc havérem de buscar una nova llar, un lloc a cobert on passar els nostres dies... I després d'intents, trobàrem la nostra casa!! Sols necessitava uns lleugers retocs, i ja ens podíem ficar a viure!!
Comença, llavors, el temps per ficar-se a conéixer Bologna, però sobretot, per conéixer les nits de la ciutat i la seua festa... Què li anem a fer?

I comencen els viatges...

1.- Eixida organitzada per l'ESN a Ravenna. Ciutat important pels seus mosaics... Jo vos mostre l'església de San Vitale, on estan els mosaics, i les seues plages, on passàrem tota la vesprada d'un divendres, 23 de setembre...

2.- Una eixida no massa planificada el 29 de setembre, però que ja tenia en ment, cap a Udine, ciutat on Mire feia l'erasmus... Una acollida impressionant, i un més entre els erasmus espanyols (i un alemany) que ja hi havia per allí! Com a casa :-P

3.- Venezia, la ciutat dels canals! La ciutat de les màsqueres! 4 d'octubre, visita amb la gent d'Udine. Un dia que espere no oblidar mai...

4.- Recordeu l'agost del 2004? Jo sí! Va ser el meu mes a Firenze... Com oblidar-ho!! El passat diumenge 9 d'octubre vaig retornar, aquesta vegada amb Lau, Sus, i els pares de Sus (Juan i Reme). Il Duomo, Il Porcellino, I lucchetti... Tot segueix igual!! Clar, no cal parlar de tots els museus, de les esglésies, del David i totes les altres escultures... I el "fiume Arno" allí, travessant la ciutat...

5.- "Roma, città aperta" Sí, és el nom d'un film. Però és també la sensació que et dóna la ciutat a primer cop d'ull. En tan sols 46 hores hem fet un tour per tota la ciutat, podent extraure'n una idea bastant aproximada del seu tresor. Roma, ciutat santa. Seu de civilització. Roma, amoR... En una paraula: imponent!
Gràcies a les "romanes" per acollir-nos; per fer-nos de guies i mostrar-nos, en un temps récord, tot el que veiérem. Les esglésies, les fonts, les vistes des del Castello Sant'Angelo, San Pietro... I com oblidar-ho!!?? La mà de Déu ens tocà i ens va deixar estar a dos metres de Benedetto XVI!!!
Gràcies, Roma.
14 - 16 d'octubre, 2005

Ara, a Bologna, intentem caure en una monotonia (terme estrany, donada la nostra siutació), determinada per les classes i les festes... Estudiants erasmus.

Re-Activació

Feia mesos que vaig decidir deixar de fer comentaris als blogs... I x tant, abandonar completament el meu. De fet, no sé si algun dia vaig descobrir realment el qu significava tindre un blog i entrar a les pàgines dels altres x llegir i deixar escrits...
Ara, a més de 1000 km de casa, em replantege aquesta decisió. A casa moltes vegades em falta el temps, i havia de jerarquitzar les prioritats. Ací, de moment, sembla que en tindré un poc més xa mi, així q potser és el moment ideal x activar més seriosament el meu blog.

De moment, és un plantejament que encara està a l'aire...
Ja es veuran els resultats!

Així és la vida...

Cada u busca la seua manera per a seguir endavant.

Cada u dedica el seu temps segons els seus interessos, les seues passions, les seues aspiracions...

Així sóc jo...

- Un plaer -

Vull obrir els ulls!!

Tot just acabe de passar l'última pàgina.

La fi, aquell moment ansiat però que esperes no arribe mai, marca de nou un punt i final.

Qualsevol persona amb un poc d'imaginació, o simplement, aquell a qui no li agrada pensar massa en com funciona aquest món, podria pensar que vivim en un conte de fades. Com els menuts, que en acabar les classes, corren amunt i avall fins arribar al seu país de fantasia... No és gens complicat, en canvi, obrir un poc els ulls i intentar observar l'afer social que ompli els carrers de les nostres ciutats. No cal més que fer unes passes per un carrer transitat i tractar de trobar una mirada amiga, un somriure d'un desconegut...

Sincerament: crec que vivim enfonsats en una ceguera absoluta. No obrim els ulls; no veiem el que passa al nostre entorn; no veiem cap on ens estem dirigint amb aquesta nostra "civilització". Heu llegit mai "Ensayo sobre la ceguera"? Potser amb això ho enteneu... És tracta d'una esplèndida obra de l'autor portugués José Saramago (sovint traduït al castellà). Una obra que, relatant una gran història de ficció, és un cru reflexe de la realitat humana. I d'aquesta opinió n'és partícep tot lector que, en acabar de llegir aquestes pàgines, i després d'haver sentit emocions molt diverses al llarg de la lectura, dedica uns moments a la reflexió i intenta buscar resposta a tots els interrogants que comencen a plantejar-se. Què seríem capaços de fer arribats als extrems?

"Hay en nosotros una cosa que no tiene nombre, esa cosa es lo que somos", declara un dels seus personatges...

Algun dia, tornaré a llegir aquest llibre...

"Hay novelas que después de leídas continuarán iluminando túneles en la conciencia, abriendo puertas de habitaciones a las que no nos habíamos asomados pese a estar dentro de nosotros."

Juan José Millás

És sorprenent...

Diuen que la fama, quan t'arriba, t'ompli el cap de pardalets i de núvols, que et fan enlairar fins a un món que no és el nostre. És llavors quan comences a ser un ésser superior; és llavors quan la veïna deixa de ser aquella velleta a qui sempre ajudes i passa a ser ningú; és llavors quan ja no recordes als coneguts, tot i que sembla que tots ells vagen rere teu dient-te que éreu amics... És llavors quan es qüestionen les teues amistats, i et converteixes, a més d'en el rei de ta casa, en el melic del món.

Això és el que diuen... Però avui puc dir, de cosa certa, que no sempre és així!!!

Avui mateix he rebut al meu correu tres mails diferents. Tres mails de tres persones diferents. Tres mails amb tres històries diferents. I no eren d'un "qualsevol", com se'ns anomena a nosaltres.

Potser, tot depén de si alguna vegada t'ha caigut un text seu a les mans o els has sentit anomenar, no et sonen els seus noms. Però avui mateix he rebut tres mails: Enric Vila, Enric Sòria i Salcador Sosters. El primer, periodista i col·laborador habitual del grup e-notícies. En Sòria, reconegut escriptor i poeta valencià. Salvador Sostres, provocador periodista català, a més de col·laborador al Crónicas, amb columna diària a l'Avui.

Tots tres reberen ahir un mail meu demanant ajuda. I tots tres m'han contestat.

Potser semble una tonteria, però els estic eternament agraït.

I ells, si tenen pardals i núvols, no els fan volar massa alt...

Plors

No hi ha res més amarg que un llarg i dolç plor...

Una llàgrima que et recorre rostre avall mentre deixes via lliure als teus pensaments...


Respires, prens forces i mires endavant.

De vegades, la vida...

De vegades, la vida es veu alterada al llarg del seu recoregut habitual.

Des de ben menuts ens han ensenyat que les funcions bàsiques d'un ésser viu són nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Hi ha però, vegades, que podríem alçar la mà en aquella classe i preguntar: "i per què no a tots se'ls dóna aquesta oportunitat?"

De vegades, la vida no és com u voldria... A casa ja fa quasi un any que tenim una gata. La vaig regalar a la meua germana pel seu aniversari: un cadellet que no deixava de jugar i córrer ni un sol moment. Aquella gata ha complert (o podríem dir que està complint), pel moment, 3 d'aquestes funcions: nàixer, créixer i reproduir-se. Però aquesta última funció s'ha vist un poc alterdada...

De vegades, la vida, resulta la violència de la mort.

Aquest passat cap de setmana, 5 criatures van eixir, blanques i cegues, del ventre de sa mare. La gata havia portat al món noves vides. Però algú és va ficar a la seua contra. Misteriosament, o no de manera tan misteriosa, la segona nit van desaparéixer.

Potser l'instint caçador del meu gos?

Potser la preocupació de supervivència o els cels de la meua gata?

NO ho sabem, però el cas és que diumenge al matí, al lloc on devien haver 5 preciosos gatets, trobàrem, tan sols, unes taques de sang...

De vegades, la vida, no ens acompanya...

De vegades, la vida...

...

Avui he visitat l'avi...

Ja feia uns dies que no anava a veure l'avi...
I no és per falta de temps, perquè ja se sap que si es vol, aquest pot arribar a ixir de davall les pedres... És, pot ser, per una mala organització, que va deixant passar les coses, i no arriba mai al graó d'acomplir tots els propòsits que ens fem al llarg del dia.
Avui, al final, he anat a veure'l. És un home vell, assegut a la seua butaca, i quasi sempre amb el puret a la boca. Té una mirada perduda, com aquell que passa massa hores recordant el què ha estat la seua vida. Com un vel que no deixa entrar la claror de la vida diària, pot ser ja dura per a la seva edat.
I quan el veig, sempre que el veig, amb els seus cabells blancs i la cara arrugada, tremoloses les mans, una sensació d'angoixa em recorre el cos... Un sentiment de pèrdua, de veure que el temps va passant, que "la rodeta va anant", com l'hauria sentit dir tantes vegades... i que no l'he passat gaire al seu costat.
Diuen que fins que no perds una "cosa", no te n'adones realment del valor que tenien per a tu...
Avui, mirant-lo, espere i desitge que no siga encara massa tard...

Sí, avui estic trist...

Un més en terra de ningú...

Ja ha arribat el meu moment... Després de durs intents i grans esforços, companys, companyes, avui jo també puc afirmar-ho: sóc un BLOGGER. Tinc el meu propi blog i estic disposat a llençar-lo endavant!!

Ànim, el camí no serà fàcil...