dimecres, de maig 04, 2005

Avui he visitat l'avi...

Ja feia uns dies que no anava a veure l'avi...
I no és per falta de temps, perquè ja se sap que si es vol, aquest pot arribar a ixir de davall les pedres... És, pot ser, per una mala organització, que va deixant passar les coses, i no arriba mai al graó d'acomplir tots els propòsits que ens fem al llarg del dia.
Avui, al final, he anat a veure'l. És un home vell, assegut a la seua butaca, i quasi sempre amb el puret a la boca. Té una mirada perduda, com aquell que passa massa hores recordant el què ha estat la seua vida. Com un vel que no deixa entrar la claror de la vida diària, pot ser ja dura per a la seva edat.
I quan el veig, sempre que el veig, amb els seus cabells blancs i la cara arrugada, tremoloses les mans, una sensació d'angoixa em recorre el cos... Un sentiment de pèrdua, de veure que el temps va passant, que "la rodeta va anant", com l'hauria sentit dir tantes vegades... i que no l'he passat gaire al seu costat.
Diuen que fins que no perds una "cosa", no te n'adones realment del valor que tenien per a tu...
Avui, mirant-lo, espere i desitge que no siga encara massa tard...

Sí, avui estic trist...

1 comentari:

Sus ha dit...

Ja ho deia a la meua primera entrada del blog. Al final, tot s´acaba. Però no hi ha que passar el temps pensant en quan arrive al final. Ja tenim clar que arriva no?, doncs... doncs aprofitem el temps.

PD: Recorda això de "més val tard que mai".