Vida en família...

Feia temps que esperava este moment... Per diverses circumstàncies, que s'havien anat acumulant, la meua família encara no havia pogut vindre fins a la nostra ciutat d'acollida italiana. Bologna, la nostra Bologna, i tot el que la seua vida comporta: l'ambient; els carrers; les cases, els edificis i les esglésies; els matins, els migdies, les vesprades i les nits; les festes... De moment, només ho coneixen per paraules i fotos: el que jo els arribava a contar. Però ha canviat!

Hui mateix, Pare, Mare i Maria han agafat el vol per tornar cap a casa. Han passat amb mi quasi 5 dies, i per fi han pogut veure com funciona tot ací...

Els he cansat un poc: caminates per Bologna, amunt i avall, vegent totes i cada una de les coses que havia estat estudiant-me per poder explicar-los :-P Un dia sencer a Firenze, caminant també sense parar, per poder mostrar-los poc més o menys els llocs on vaig passar el meu agost de 2004. El "campo dei miracoli" de Pisa, amb la seua torre inclinada i les típiques fotos intentant sostindre-la. I com no, els carrers, canals i ponts de Venezia, la ciutat encantada que ja comence a controlar... No crec que es puguen queixar de les visites: almenys ja han vist una part d'Itàlia...

Però el millor, almenys per a mi, han estat les hores amb la seua companyia... Què li anem a fer? És la família, i tindre-la tan lluny, encara que es mantinga el contacte per internet, es fa difícil... Qui no agraix de tant en tant un abraç dels pares? O unes rises amb la germana? Jo sí...

Ara ja han estat ací, ja ho han vist, i ja saben on està el seu fill. I jo he pogut gaudir un poc més d'ells...

En fi, que n'estic molt content!!!

PD.- Ah, i pare, FELICITATS!!! No sempre es fan anys en Itàlia!! :-D