I és llavors, quan tornes a casa i descanses sobre el llit, que mires al cel. I prens aire, tanques els ulls, i proves d'entrar de nou al món dels somnis. Somnis dels que tal vegada voldries no despertar mai... Però demà serà un altre dia.
Un altre.
És tard. Tanques els ulls. No hi ha manera de poder dormir, no pots. No vols...
I es perd, com cada nit, en un munt de paraules, d’imatges i de sons...
I és en aquest precís instant quan et preguntes qui ets tu, i et qüestiones què vols, què esperes...
I es perd, com cada nit, en un munt de paraules, d’imatges i de sons...
I és en aquest precís instant quan et preguntes qui ets tu, i et qüestiones què vols, què esperes...
Aquesta és, avui, la meua mirada perduda
7 comentaris:
Quan em gite a dormir, sempre pense en coses que m'agraden, o en persones que trobe a faltar, per a somiar en elles. Són ixos somnis dels que mai despertaria, els meus, els que jo m'invente, just abans de tancar els ulls i dormir. Els altres, de vegades em fan respirar xq sols eren somnis, o fan que em desperte amb un somriure a la cara...
Ara, jo abans de dormir no em qüestione massa coses, que m'agobie... :-P
Simplement, em fique a llegir...
Jo també soc de les que abans de dormir, sobretot quan em senc soleta, pense massa, i de vegades això es tradueix en massa voltes al llit, i una volta més fa que la son arribe més tard...horrible. Però al final sempre acavem dormint, i somiant, i quan arriba el nou dia les preocupacions que ens havien atormentat la nit passada, amb passat amb ella. De vegades val la pena que deixem la mirada perduda al sostre de la nostra habitació i esperem que la son ens trobe a nosaltres, que de tant buscarla un dia d'aquest sabrá on amagar-se massa bé.
Supose q eixa mirada perduda és la que de vegades ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixa, i valorar si el que estem fent és bo o roïn; ens fa pensar sobre aquelles persones que estimem i que ens ajuden, i sempre ens fa dormir pensant en bons propòsits per a l'endemà. Llàstima que en despertar-nos ja no recordem ni la meitat d'ells...
Mua
Somnis. Sí, són somnis. No és més que això. Jo també em quede amb els que somni despert. Són els que busque...
Però també hi ha dels que passen quan dorm de veres. I quan desperte tinc eixa lleugera sensació de no saber exactament què he somniat. O sí. I somriure. O sentir-me mal... O algo?
És quan, de vegades, dorm sense descansar massa.
Però m'agrada tindre la mirada perduda. Així també podem gaudir un poc més de la vida. Dic jo...
;)
I per que no acabar el dia, abans de gitar-se, reconexient alló que m'he equivocat, alló que ha pogut ferir i em sap greu... I saboretjar i agrïr el regal de alguna de les tantes coses bones, perosnes que s'han crreguat hui en la mua vida.
No hi ha que fugir del viscut cada dia, cal guardar per creixer i continuar... No estem sols, el Senyor és el meu pastor, fins i tot quan camine per barrancs tenebrosos...
En efecte, tenia la marca de fàbrica... ;)
Publica un comentari a l'entrada