Mia cara...

Pienso en ti, y no puedo evitar esbozar una sonrisa. Es entonces cuando un escalofrío me recorre el cuerpo entero, y mi mente empieza a divagar. Muchos momentos contigo, a tu lado, me vienen a la cabeza. Y nunca podría, ni querría, escoger uno solo.
Así que ahora solo puedo decir GRACIAS. Gracias a ti, por existir. Por haber compartido un año de tu vida, y por compartir todo el resto de vida que nos queda. Gracias por tus recuerdos, porque si algún día los pierdo tú me los harás recordar. Por tu mano al andar y por la sonrisa al mirar. Gracias por el brillo de tus ojos. Por tus frases sin sentido y por tu nube que nunca nos dejará. Pero, sobretodo, gracias a tus padres por hacerte posible.
En este día, este 30 de octubre, toda mi alegría es tuya, y toda mi sonrisa es para ti.

Tanti auguri!!!

Ansias de libertad

"Se estremeció al recordar cada tortura, las corrientes en los testículos; las barras de hierro, al rojo o heladas, por el ano; las bolsas de plástico ahogándolo; los días sin poder dormir; la cabeza hundida en el agua siempre hasta el límite; las colillas apagadas en su piel ahora tachonada de pecas rojas; los puñetazos y golpes de barra; los apaleamientos en las plantas de los pies y las uñas de los dedos arrancadas; los orines obligados a ser bebidos, las heces obliagadas a ser comidas, los pezones cortados...
La imaginación humana puesta al servicio del horror sin límites."

El tiempo del exilio. Los años rojos (Sierra i Fabra)

Y fue entonces cuando sintió esa ansia de libertad. Esa sensación de querer respirar a pleno pulmón el falso aire de libertad fuera del pabellón. Esa supuesta libertad...

Per una idea?

M'han demanat que encenga un ciri per una idea...
Jo vos done la bandera d'un poble amb les idees clares.
Perquè no respectar-la?

Dues flames

Avui, aquesta nit, encenc dos ciris...
No ho faré, segurament, amb vela i flama a la meua habitació. Però els encenc ací, a l'abast de tots, per poder compartir-los i augmentar la força del desig.
Un d'ells pel futur; l'altre per la mobilitat. Però tots dos desitjant que vos faça passar ja aquest mal trago que vos suposa...

I com diria un amic, "ànim i avant".

Kasidebaes '06

Sí, ja! L'estiu ha acabat. És a dir, ja ha passat la Setmana de Bous... Però quina setmana!!

No diré que han sigut tot camins de roses, ja que seria demanar massa. Tampoc parlaré de la Banda de Mr. Laguna... Això sé, si he d'escollir d'entre la setmana, em quede amb açò:

Acompanyat, com sempre, del nostre CD Kasidebaes '06:

1.- Shakira – Hips don’t lie
2.- Amaral – Días de verano
3.- Bob Sinclar – World, hold on
4.- El canto del loco – Volverá
5.- David Bisbal – Cómo olvidar
6.- El Sueño de Morfeo – Nunca Volverá
7.- Bob Sinclar – Love Generation
8.- El canto del loco – Besos
9.- Satellites – September
10.- La oreja de Van Gogh – Dulce Locura
11.- David Guetta – The World is Mine
12.- Maná – Labios Compartidos
13.- Nena Daconte – En qué estrella estará
14.- Pereza – Princesas
15.- David Tavare – Summer Love
16.- Juanes – Camisa negra
17.- Soraya – Mi mundo sin ti
18.- Coti – Nada fue un error
19.- Ricky Martin – Qué más da
20.- Yomanda – You’re free
21.- Shakira y Alejandro Sanz – Tortua
22.- Maddona – Sorry
23.- Melendi – Sé lo que hicisteis
24.- Mario Mendez – Mala
25.- El canto del loco – Foto en blanco y negro

"Experiencia"

"Oscar Wild dijo que experiencia es la forma en que llamamos a nuestros errores. Con los años, todos vamos almacenando experiencia."

(El tiempo del exilio. Los años de la espera)

Somnis

I és llavors, quan tornes a casa i descanses sobre el llit, que mires al cel. I prens aire, tanques els ulls, i proves d'entrar de nou al món dels somnis. Somnis dels que tal vegada voldries no despertar mai... Però demà serà un altre dia.

Un altre.

És tard. Tanques els ulls. No hi ha manera de poder dormir, no pots. No vols...
I es perd, com cada nit, en un munt de paraules, d’imatges i de sons...
I és en aquest precís instant quan et preguntes qui ets tu, i et qüestiones què vols, què esperes...

Aquesta és, avui, la meua mirada perduda

Acomiadant l’estiu…

No. No es pot lluitar contra allò evident. I és clar que l’estiu poc a poc ja es va acabant. De fet, si no m’equivoque, és hui quan passem a la tardor, l’estació de les fulles caigudes, dels grocs, taronges, ocres i marrons; dels passejos pels parcs amb bicicleta; de les converses sota un arbre que poc a poc es va despullant... La tardor.

I cal plantejar-se un “a reveure” a l’estiu, i fins l’any que ve. I, si es vol, recordar tot el que s’ha fet, o s’ha deixat de fer, i guardar-ho al calaix dels records per poder traure-ho en tot moment durant la resta de l’any, si més no, de la vida.

I així, inmers en un pensament filosòfic, i ja amb nostàlgia de l’època que per a mi és especialment dels amics, fem una última escapada a la caseta del Llui, que tant ens acompanya durant els dies més llargs de l’any. És cert, no fa oratge per nadar, la gent està cansada i té obligacions a l’endemà. Tampoc estem tots els que som (però sí, som tots els estem). Mourem prompte, però això no lleva que aprofitem el temps que estem, i recordem la nostra última nit de l’estiu a la caseta...

Gràcies a TOTS, i Fins l’Any Que Ve!

L'estiu... s'acaba??

Fa dies que intente fer un resum… Com ja he dit fa poc, el temps no és el meu fort, i encara no l’he trobat per poder asseure’m. Ara decidisc fer-ho.
L’estiu es va apropant als seus últims dies. De fet, agost ja s’ha acabat. Però des d’aquella història de l’Octogon, he continuat fent camí sense parar. Un resum podria ser dir “el meu estiu del 2006”. I encara que per a mi siga més que suficient, aquest nom tampoc diu massa... Així que ficaré algun detallet més! Supose, com sempre, que al final serà més llarg del que imagine...

Poc més d’una setmana després del campament, comença una primera expedició cap a terres estrangeres. Un viatge increible amb primera parada oficial a Taizé, un lloc d’encontre internacional per a la pregària situat en un poblet de França. De primeres, tot s’ha de dir, ens feia un poc de por. Però una vegada arribat el dia de deixar-ho, després de passar dos nits, ens havera agradat compartir l’experiència la setmana sencera que en teoria tocava... Serà un altre any! I el viatge seguia... El destí, Suissa. Un camping a vora el Llac Leman, unes muntanyes majestuoses, uns paisatges notablement verds, uns poblets enantadors, i altres ciutats no menys captivadores. Un sentiment? La sensació de quedar reduïts a no res davant la força de la natura; i, sobretot, viure que tots som igual, tant els d’ací com els d’allà, amb problemes ben similars i vides no menys felices o carregades d’obstacles; sentir-me insignificant davant de tot allò. “Germans, no som únics... I no estem sols”

I torna a casa, buida la bossa i fes-ne una altra: escapadeta cap a Santiago de la Espada, el poble (en festes) de la Mire. Un cap de setmana de festeta, de balls, de copetes... I tot i que de tant en tant ens tirem algun punyalet, i que cada u vaja a la seua bola, sempre tenim moments per a rises i més rises! Recorde les poques dos nits que passàrem junts, i em ve el somriure a la cara.

D’això ja fa poc més de dos setmanes, i potser em puga fins i tot semblar una eternitat. No he parat, i els dies se m’han passat volant. Ara estic a casa, amb el sobre de la matrícula al davant, el que em recorda que un nou curs està a punt de començar. Però això, de moment, no em frena. Arriben les festes a la Mare de Déu, i després un cap de setmana a Torreblanca!

L’estiu no acaba fins que passen bous!

Un any

Es diu ràpid, veritat? "Avui fa un any". I et quedes tan ample... Però no, no és així. No és "un any", sinó "l'any". I quin any!!

Avui, 30 d'agost, tornant un any enrere, és quan em dirigia cap a l'aeroport de València, per trobar-me amb Sus, Lau i Lauretta, i emprendre una història que mai oblidaré. Avui vaig agafar el meu primer vol direcció Milano. Avui les maletes em pesaven un montó i portava la vida al damunt. Avui ja havia acomiadat tanta gent, i encara en faltaven. Avui tres persones començarien a convertir-se en moltíssim més que companyes d'universitat: una nova família. Avui no sabia el que la vida m'aguardava en Bologna. On? A Bologna. I on està? I com arribem? I serà fàcil? I... Avui la por, els nervis i l'emoció se'ns menjaven. I entraríem a la casa de Via Majorana. I avui soparíem, entre ciris i amb papes per celebrar-ho, els últims entrepans de "casa".

I ara mire enrere, i se'm fica la pell de gallina. Ha suposat tant aquest any! Tant, que no podria resumir-ho ací!

Així que, simplement, MOLTES GRÀCIES! A tots: als qui heu fet d'aquest viatge una experiència inoblidable i m'heu acompanyat al llarg del meu erasmus; als qui s'heu quedat ací preguntant-se que seria de mi, enviant-me correus, cartes, sms o fent-me perdudes, recordant-me que seguia d'alguna manera entre vosaltres; als pares, per haver-me deixat gaudir d'aquesta gran i única oportunitat; però sobretot a vosaltres tres. La mà que m'ha acompanyat a cada pas!

Sí, ja fa un any. I quin any!

Temps per tot

Es necessita temps. Temps per revisar tot allò que anem fent. Per gaudir de nou de tot el que ja hem gaudit en el seu dia. Temps per adonar-te'n que no has parat en tot l'estiu i que encara no tens intenció de parar. Temps per escriure i descriure les experiències viscudes. Temps per compartir-les amb qui no ha estat allí... Es necessita temps.

El trobaré prompte, espere.

Danza Lenta

Hai mai guardato I bambini in un girotondo?
O ascoltato il rumore della pioggia quando cade a terra?
O seguito mai lo svolazzare irregolare di una farfalla?
O osservato il sole allo svanire della notte?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Percorri ogni giorno in volo?
Quando dici Come stai?, ascolti la risposta?
Quando la giornata è finita ti stendi sul tuo letto
con centinaia di questioni successive che ti passano per testa?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Mai detto a tuo figlio, lo faremo domani?
Senza notare nella fretta, il suo dispiacere?
Mai perso il contatto, con una buona amicizia che poi è finita
perchè tu non avevi mai tempo di chiamare e dire Ciao?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Quando corri cosi veloce per giungere da qualche parte
ti perdi la metà del piacere di andarci.
Quando ti preoccupi e corri tutto il giorno,
è come un regalo mai aperto... Gettato via.

La vita non è una corsa.
Prendila più piano,
ascolta la musica prima che la canzone sia finita.

La història d'un Octogon

Tot va començar amb una història que va atraure a la gran majoria dels presents. Semblava que al lloc que anàvem de campa hi havia una possible ermita en forma d'octogon, on centenars d'anys enrere es venerava la majestuositat de la Bíblia. Era al Cerro de la Vega.

Llavors es ficaren tots mans en l'obra per construir, de la millor manera possible i amb tot l'amor del món (com sempre), l'aventura per als nostres nanos. Dia rere dia allò anava agafant forma...

I ja ha passat! I hem descobert aquell octogon i tots els secrets que amagava al seu interior. I com cada any, ha sigut un campament únic! Ens hem rist, hem compartit, jugat, gaudit, hem discutit i ens hem abraçat, ens hem donat la pau... Sí, és cert, potser no siga el millor campament de la meua vida. Acabat de tornar d'Itàlia no estava al 100% en la situació... Però m'ha agradat compartir aquests dies amb tota la gent que ha estat al meu costat. Han fet que el meu posterasmus no haja donat encara senyals de vida. I he descobert molts rostres que estaven encara amagats darrere les cares de la gent.

En fi, un Cerro de la Vega '06 genial. I encara que m'haja faltat confiança i unes quantes xerrades, espere no oblidar mai el meu pas per aquest lloc.

PD.- Com tots els "no-margis", ja tinc el meu porro folar!

Vida a Algemesí

No sé com començar. Però em sembla que el post serà llarg...

Va ser estrany. Vaig haver de deixar-ho tot, de nou. Dir adéu a molta gent que sé que mai tornaré a veure, i a tanta altra que espere tornar a veure algun dia. Vaig passar l'última nit en vela, però amb gran companyia. Poc a poc s'anava apropant el moment. Havia passat de contar-ho amb mesos, a fer-ho amb dies, hores, i fins i tot amb minuts!

Un comiat entranyable a l'estació de Bologna, amb llàgrimes als ulls, i un seguit de missatges per intentar eludir la solitud que em mostrava el tren. Estava deixant tantes coses!! Però sobretot estava deixant-vos a vosaltres 3. Els meus grans descobriments, les meues grans companyes, ombres, pilars, paraigües... TOT! Heu estat els meus besos, els meus abraços, les meues carícies i paraules, les meues mirades, els meus passos i el meu cor durant els darrers 10 mesos. I se'm fa una montanya no tindre-vos ara ací al meu costat.

Però com ja sabeu, la vida amb filosofia, i sempre mirant endavant. I com deia també una amiga nostra, per ací també hi ha gent (digueu-los egoistes) amb ganes de compartir el temps. I jo tinc uns amics únics!!

L'arribada a casa va ser normal, tranquila. Potser massa tranquila. De fet, no sabia res dels meus amics. Ningú em tocava. No sabrien que tornava? De sobte, cap a les 9 de la nit toquen al timbre... Mirades malicioses dels meus pares mentre s'apropen amb un mocador per tapar-me els ulls i em diuen: "et busquen. Ens vegem demà!" I allí que em pugen, amb els ulls embenats, a un cotxe destí desconegut.

Obric els ulls i el cor es contrau com un puny. Tots els meus amics, allí, a la meua caseta, esperant-me amb una festa!! L'alegria em va véncer, i encara que tenia els ulls secs, el cor no deixava de plorar-me. Però la cosa no acabaria ahí! Perquè després d'abraços, besos, somriures i mirades, se sent alguna música de fons. Nius de nit, el grup de música de la meua germana, estaven de concert per mi!! Després de perdre'm les seues primeres actuacions, els vaig poder veure per primera vegada, i damunt a la meua caseta i per a nosaltres! Moltes gràcies! La nit seguiria amb la típica tirada a la piscina amb roba, i després soparet i alguna que altra botelleta d'alcohol. Per no deixar l'erasmus de colp, s'entén. Faré menció especial a la Pinya Colada, amb el sabrós record dels tropessonets per l'esqueneta...

En fi, una nit genial, que no em va deixar temps per pensar que havia eixit de Bologna. De tota manera, costarà adaptar-se al nou ritme de vida, i fer-se a la idea que no seran les cares de les meues xiques les que veja cada matí quan m'alce. Han sigut mesos increibles.

Deixaran marca

PURTROPPO, è ora di partire

Comence a fer-me la maleta... Note ja com els primers moviments estranys a la panxa comencen a fer-se notar, i el nerviosisme es va apoderant de mi poc a poc. Fa alguns dies que tot es converteix en “l’última vegada que...”. Ja tinc fets els últims papers de la universitat: oficialment, he acabat.
Estic a l’apartament. Mire al meu voltant, i no veig més que moments irrepetibles. La bandera està penjada al balcó: “hem” guanyat el Mundial!

...arxiu/guardar. I mans a l’obra.

Non pensarci

Sí, lo so. Non ci devo pensare. Non ci voglio pensare! Ma non ci riesco. E guardo l’ora, e penso che fra una settimana, fra esattamente 7 giorni, starò arrivando in stazione per prendere il treno che mi porterà a Milano. Il viaggio che metterà la fine al mio erasmus…

Deixar de fumar

Els vicis sòn durs...

I si algun dia et compromets a deixar-ho, sempre apareix algun factor que et complica la decisiò. A mi, en canvi, m'ha passat al contrari. Podrìem dir que internet és una espècie de vici (afegit al valor de necessitat i de facilitat de comunicaciò). Almenys per a mi un poc ho és. I no tenia idea d'acabar amb aquest vici, però m'han "obligat". De nou, estem sense Internet a casa, esperant que torne de tant en tant per algunes horetes. He descuidat el mail i el blog...

Però aixì és la vida. Em queden 10 dies acì, i intentaré sobreviure...

Forza!!!

Nit de "San Giovani"

La nit del 23 de juny és molt típica per a nosaltres...

És un dia d'anar a la platja, encendre una foguera, botar les primeres ones de la nit, fer el bany i demanar algun desig...

Qui sap perquè, però ho diu la tradició!

Ací hem intentat fer-nos una còpia, i la cosa va tindre la seua gràcia. Passada la mitjanit, els 3 que comencen a ser típics, es ratllaren, agafaren la motxilla amb banyador i tovalla, i prenguerenun tren cap a la platja més propera: Rimini. Però quin seria la seua sorpresa quan veuen que la platja és tota privada, i que està prohibit xafar l'arena d'1 a 5h del matí. S'ho podeu creure? Ells tampoc, pel que anaren vorejant el passeig buscant un lloc que fora d'entrada lliure: res!!

Al final, desafinat la llei, es colaren i aconseguiren mullar els peus a l'aigua de vora mar. Aconseguida la continuació de la tradició!

I sorpresa: va sonar el telefon! Una xerrada amb els amics en una nit en esta nit especial! Gràcies! :D

I Dolomiti e noi

Després de deixar passar un temps i, com sempre, esperar a última hora, vaig prendre la decisió encertada: trekking als Dolomiti.

Un examen "particular" i una nit de divendres curteta donaren pas al dissabte va començar la nostra gran aventura, una caminata de 4 dies pels Prealps, pel Parc Natural de Fanes-Senes-Braies.

Una convivència italo-spagno-belga-lituana-rumena per paratgets impressinants! Una temperatura molt agradable i grans historietes per recordar: "una piccola salita..."

En resum, esforços importants per portar avant els itineraris, ànims i voluntat, però recompensats per l'entron i per la meravella de la naturalesa, siga amb sol, núvols o aigua. Però impossible de fer-ho imaginar si no s'ha estat per allí! Almenys, algunes fotos per fer-vos la boqueta aigua...

I tot açò, amb qui acostuma a ser ja la meua iseparable

companya de viatge!

L'última carta del joc

Sembla ahir quan estava tancat a casa, quasi dos setmanes, estudiant i repassant la matèria de 2n de Batxiller. En canvi d'això fa ja 4 anys. I del magnífic estiu que va suposar aquell del 2002...

Avui són altres els qui s'han de mullar, i els qui escriuen la seua primera paraula als exàmens de la Selectivitat... 13, 14 i 15 de juny: tres dies durs i de nervis.

Jo ja vaig passar per ahí....

Que tingueu sort!!