Comunicació Audiovisual

Divendres passat, 1 de juny de 2007, vaig tindre la meua última classe de la carrera. Comunicació Audiovisual, 5 anys d'estudis, de vida i d'experiències, estan tocant la seua fi.
De moment, ja s'han ficat dates: tots els últims divendres de mes soparet, i sopar OBLIGATORI una vegada a l'any, en dubte si la data és al voltant del 23 de setembre (1r dia de classe) o 29 de juny (sopar de gala). El cas, una nova etapa de la vida que cal ficar-li el punt i a part.

I tot açò, com és normal, em ve quan estic "intentant" estudiar per al primer examen d'aquesta última etapa. I és que el temps avançarà, però nosaltres sempre serem els mateixos...

Ànim a tots!!

Bona nit

"Si els retireu l’alè, expiren

i tornen a la pols d’on van sortir..."

Del salm 103

Ahí queda...

"La mente siempre tiene razón,

mientras que el apetito

y la imaginación

pueden equivocarse..."

Aristòtil

I'll smile... (or I'll try)

Gràcies

A tu, i a tots,
GRÀCIES!

Per tot; per fer-me sentir tan estimat...

Tu debilidad

"Conozco perfectamente el lado oscuro de tu vida. Sé que hay en ti sombras que a veces producen miedo: a otras personas y también a ti mismo. Sé que a veces haces el mal que no quisieras y que tú mismo te asombras del remolino de egoísmo que te envuelve por dentro y por fuera como telarañas.

Sé que sueñas con ser bueno y que a veces te salen bien las cosas, que descubres la belleza de ser generoso, el atractivo de hacer el bien, de salir de ti, de entregarte, de ser comprensivo y paciente, denunciador de abusos y liberador de miedos e injusticias. Sé que a veces tienes la íntima convicción de que haces el bien y que llegas a creer sinceramente que eres bueno. Y sé que, cuando menos lo esperas, vuelves a descubrir en ti, una y otra vez, el tremendo peso del egoísmo, de la cobardía, de la pereza para amar, de la debilidad que te aherroja de mil y una maneras y con mil miedos. Hay veces que te pesa insoportablemente tu propio yo, demasiado estrecho, y querrías verte libre de él para vivir libre sobre otro fundamento más solido."

Un dia rere l'altre

Una mort lenta, anguniosa... Desolada

Així semblava el final d'aquest blog després de passar dos mesos immers en la deixadesa. I la feina s'anava acumulant. Cada dia, cada moment, em feia sentir mil coses noves per voler escriure. Però eren tantes les històries passades...

Des d'aquell 21 de febrer, quan em preguntava per la finestra de Johari, he anat a un concert de Lluís Llach: la gira del comiat a Algemesí; he visitat Lauretta a Sevilla: uns dies realment intensos amb unes xiques que no tenen paraules; he eixit de festeta, amb nits que em fan traure un somriure; he viscut un poc de falles, i n'he traballades un altre poc; m'he trobat de nou amb Sus, Lauretta, Ale, Pq i Daniele; he eixit de convivència a Beneixama amb la gent de Maux: més que eixir hauria de dir que he estat el coordinador... quina tela; he passat la Pasqua entre amics i celebracions; i ja més recentment, aquest cap de setmana, he assistit a un concert de Nius de Nit a València i he participat al Festival Vocacional de Montcada, on extranyament no hem guanyat cap premi, però ho hem passat d'allò més bé!!

I no, no és que ho havera oblidat, sinó que necessitava un punt i a part, perquè ja quasi és també un punt i a part a la meua vida. He fet el viatge de final de carrera. Sí: FINAL DE CARRERA!! Quina por em fa només esciure-ho... Que açò ja s'acaba!!!!!

Però bé, al que anava, el viatge... Uns dies impressionants per la República de Tunisia. Una setmaneta recorreguent el seu territori, immergint-nos en la seua cultura i gaudint al màxim de la compnayia comunicòloga. Sí, companys, sí... Perquè no férem el viatge d'equador!!???

2 mesos intensos que tan sols de recordar se'm fica la pell de gallina, mentre me n'adone de què de pressa passa el temps...

La finestra de Johari

Diuen que per conéixer-se u mateix, de tant en tant, no està de més mirar-se com si estigueres davant d'una finestra. Aquesta és la finestra de Johari, i planteja el coneixement sobre u mateix a partir de 4 àrees, que es combinen entre el que jo sé i deixe de saber sobre mi, i el que saben o deixen de saber els altres.

Per tant, per saber com ets, no cal només que et conegues tu mateix, sinó que conegues el que els altres saben sobre la teua persona. I moltes vegades açò és complicat... Un cafenet amb cada u de vosaltres m'eixiria moooolt car (sabent que per a alguns hauria d'agafar avió, per exemple), i encara queda molta gent que no es passa per ací. Però algun dia, quan tinga el valor d'abocar-me a la meua finestra, no s'estranyeu si vos pregunte què sabeu de mi... Potser siguen coses que jo desconec!

Si algú vol anar fent boca...

(Això sí, sempre tenint en compte que açò és un lloc públic :P jejeje)

EN CONNEXIÓ

Ahir, dilluns 19 de febrer de 2007, començà oficialment la meua beca de pràctiques a Canal9. I ho va fer a "En connexió", un programa de successos, festes i cultura dels pobles d'arreu de la Comunitat.

Esperant des de les 10 del matí, vaig començar a trobar el meu lloc passades de bon troç les 12 del migdia, ja que sent un programa de vesprada, fins les 13 o 14'30h no acostuma a arribar massa gent del meu equip. El cas és que vaig passar allí 9 hores, que em deixaren baldat, però que van valer la pena. Aquestes pràctiques em complicaran un poc l'horari i el ritme de vida al qual ja m'havia quasi acostumat, però és un risc que cal correr!

Així que, de moment, seguim en connexió i a veure que ens espera!!

El viatge de Petul

Eren les 15'59h d'un diumenge qualsevol. Mitjans de febrer. Un poc de pluja refrescava l'ambient. I allí estava ell, carregat amb la seua motxilla, preparat per començar una nova aventura. No era la primera vegada que emprenia un viatge similar, però aquesta vegada era diferent, almenys per a mi. Jo estava allí, al peu de l'andana, dient-li adéu.
No sé quan serà la propera vegada que el torne a veure. Només espere que hi haja una propera vegada. I que mentre, mai l'abandone aquesta estrella que sempre semblava haver-lo acompanyat.
Se't trobarà a faltar...

Un abraç,

el teu germà.

Sorpresa!!!

Sorprendre. És el que pretens quan busques la millor entonació per cridar ben fort "sorpresa!!!". Però no, no sempre funciona. I jo crec que ella i jo som incompatibles. Almenys ara.

L'última sorpresa que recorde haver fet sense problemes (i ja va sofrir moments de debilitat) va ser el 17 de desembre de 2005, ja fa més d'un any, al tornar de Bologna a casa per les festes de Nadal: tots m'esperaven una setmana després! Aquella vegada sí que vaig rebre mirades, abraços i besos que ningú esperava donar...

Però després, tot han estat intents fallits:

• Sus i Barna: per l'aniversari de Sus vaig voler anar a Barna de sorpresa. Les coses es liaren, s'enterà, i encara volgué sorprendre'm ella. Però encara es va liar tot més, i ja ningú va quedar massa sorprés ;-)
• Mari i Altea: una escapadeta a sopar, 3 amics. Una sorpresa a mitges que no acabava de quallar... Conclusió: tenia ben clar que anàvem i qui érem... :-P
• Lauretta i Sevilla: la visita de Sus era l'única que Lauretta havia de saber. Però rere d'eixe viatge s'amagaven uns dies de reencontre a Sevilla, on arribàvem més gent per fer la sorpresa. Ara ja sap exactament qui arriba en cada vol... :-<
• Sus i Algemesí: aquesta era per mi! Sus torna de Barna, i ve a veure'm a Algemesí! Jo, passota del mòbil, no m'entere que ha vingut fins quan ja ha tornat a València, cansada d'esperar i pegar voltes perduda pel poble, sense que jo donara senyals de vida...

Ja vegeu, les sorpreses i jo no som compatibles...

i 100!!

Aquesta és la meua entrada nº 100.
Poc a poc vaig tenint consistència, i tot i que va un poc a temporades, l'historial ja és ampli!
Moltes gràcies per la vostra participació.

Avui estem de celebració!!!

free web counter

Pd.- Hauré de deixar el post que tenia en ment per demà ;-)

Jechvó, mi mundo particular

Tiré de su manga. Sólo le pedía una moneda, un par de pesos. No esperaba conseguir nada con mi cara de buenachón y mi mirada perdida, los occidentales parecían ser inmunes a la tristeza. Pero me ofrecí a limpiarle sus botas, sucias del polvo levantado durante su largo viaje. Y él accedió.

Nuestras miradas se cruzaron varias veces. Empecé a hablarle de Jechvó, y la expresión de su rostro se fue relajando cada vez más. Ya no estaba de pie, mirándome desde las alturas, ni yo limpiaba sus botas. Se agachó a mi lado y se sumergió en mi historia, en mi mundo. Todo a nuestro alrededor parecía carente de sentido, se desvanecía.

Todo menos Jechvó, ese fue el lugar que nos uniría para siempre.

Mmm... Feliç 2007!!?

Sí, ja sé que arribe un poc tard...

Però estava convençut que aquest post ja existia... El cas és que hui revisant el blog he vist que alguna cosa fallava, i me n'he adonat que no hi havia cap benvinguda al gener...

Així que, ací la teniu!!

Buuu!!!

De rebaixes... a Vcia?

Sí, moltes rebaixes!! Amunt i avall!!

Tots diuen que és la gran setmana de les rebaixes!!

PERÒ QUÈ NO HEU INTENTAT AGAFAR EL TRANSPORT PÚBLIC!!!???

Però quin atrac és aquest? Cada any el mateix! Arriba Nadal, i en canviar d'any, i arribar les rebaixes, pugen els preus del tren i del metro. El que cada dia era 2'80€ per poder anar i tornar a Vcia, ara et demanen 2'90€. I quan baixes del tren, i t'enfiles cap al Metro, descobreixes que ací el Bono10 ha pujat de 5'60€ a 5'85€! Però com es poden aprofitar d'aquesta manera? Molt de "conciencia't: fes ús del transport públic", i mentre aneu encarint-lo... Així com es pretén que ens solidaritzem? Cada dia més de 4€ en transport per anar i tornar a la Universitat.
Si ja ho deia jo: no valdria la pena comprar-te un cabàs de bono-metros a desembre i anar gastant-los a poc a poc? Jeje! Alguna solució s'haurà de buscar, no?

Un hurra per transport públic!!

Holly Dolly - Dolly Song

Ànim!!

Un any, el 2006

És hora de tancar portes i finestres. És hora d'apagar la llum. Ha arribat el moment. Ja. Clourem els ulls, i esperarem amb il·lusió un nou inici.
Són massa les històries per recordar, les converses, les alegries, les penes... Són massa els moments que han deixat marca durant aquest 2006, i espere tindre'ls sempre.
Noves portes, noves finestres. Una nova llum.
Acomiadem, avui, el 2006, amb totes les històries que li pertoquen. Guradem-lo, guardem-les, al nostre calaix dels records per intentar no oblidar-les mai, i obrim-nos al futur que, "ormai", és ja present.

Obrim les portes al 2007 amb...

I ja saps: si busques, trobes!

Una llum...

Crispació, desesperació, ràbia, impotència... Algun adjectiu més? Així és com em sent en aquestos precisos instants.

Deixant de banda totes les “x” que últimament em mengen el cap i em fan perdre l’humor, ara ja puc dir realment que açò comença a fer pudor!
Heu tingut mai la sensació de veure la llum, de trobar de sobte un signe enlluernador que et moga per dins, que siga el possible punt d’inflexió que necessiteu? Jo sí, fa unes hores... I com es quedeu quan, a l’imprevist, la llum s’apaga i et quedes de nou immers en la foscor de les tenebres? Potser semble un poc exagerat. Però no, no ho és.

Avui tampoc era el meu dia...

Ells són aquí

Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.

Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats internament,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.

Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.

Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

Lluís Llach