Sorprendre. És el que pretens quan busques la millor entonació per cridar ben fort "sorpresa!!!". Però no, no sempre funciona. I jo crec que ella i jo som incompatibles. Almenys ara.
L'última sorpresa que recorde haver fet sense problemes (i ja va sofrir moments de debilitat) va ser el 17 de desembre de 2005, ja fa més d'un any, al tornar de Bologna a casa per les festes de Nadal: tots m'esperaven una setmana després! Aquella vegada sí que vaig rebre mirades, abraços i besos que ningú esperava donar...
Però després, tot han estat intents fallits:
- Sus i Barna: per l'aniversari de Sus vaig voler anar a Barna de sorpresa. Les coses es liaren, s'enterà, i encara volgué sorprendre'm ella. Però encara es va liar tot més, i ja ningú va quedar massa sorprés ;-)
- Mari i Altea: una escapadeta a sopar, 3 amics. Una sorpresa a mitges que no acabava de quallar... Conclusió: tenia ben clar que anàvem i qui érem... :-P
- Lauretta i Sevilla: la visita de Sus era l'única que Lauretta havia de saber. Però rere d'eixe viatge s'amagaven uns dies de reencontre a Sevilla, on arribàvem més gent per fer la sorpresa. Ara ja sap exactament qui arriba en cada vol... :-<
- Sus i Algemesí: aquesta era per mi! Sus torna de Barna, i ve a veure'm a Algemesí! Jo, passota del mòbil, no m'entere que ha vingut fins quan ja ha tornat a València, cansada d'esperar i pegar voltes perduda pel poble, sense que jo donara senyals de vida...
Ja vegeu, les sorpreses i jo no som compatibles...
2 comentaris:
Ei Llui!
La veritat és que després dels últims intents és per a plantejar-s'ho... Però pensa que, alguna de totes t'ha d'eixir bé, i que quan això passa, la sensació compensa la resta, les que no eixiren com esperaves.
No et canses mai d'intentar donar sorpreses!
La veritat és que no sé si m'arriesgaré la pròxima vegada que torne a València, pero alguna sorpresa, prima o poi, te la donaré ;)
PD: 14 dies per a veurens...
Loveyu.
Publica un comentari a l'entrada