Un dia rere l'altre

Una mort lenta, anguniosa... Desolada

Així semblava el final d'aquest blog després de passar dos mesos immers en la deixadesa. I la feina s'anava acumulant. Cada dia, cada moment, em feia sentir mil coses noves per voler escriure. Però eren tantes les històries passades...

Des d'aquell 21 de febrer, quan em preguntava per la finestra de Johari, he anat a un concert de Lluís Llach: la gira del comiat a Algemesí; he visitat Lauretta a Sevilla: uns dies realment intensos amb unes xiques que no tenen paraules; he eixit de festeta, amb nits que em fan traure un somriure; he viscut un poc de falles, i n'he traballades un altre poc; m'he trobat de nou amb Sus, Lauretta, Ale, Pq i Daniele; he eixit de convivència a Beneixama amb la gent de Maux: més que eixir hauria de dir que he estat el coordinador... quina tela; he passat la Pasqua entre amics i celebracions; i ja més recentment, aquest cap de setmana, he assistit a un concert de Nius de Nit a València i he participat al Festival Vocacional de Montcada, on extranyament no hem guanyat cap premi, però ho hem passat d'allò més bé!!

I no, no és que ho havera oblidat, sinó que necessitava un punt i a part, perquè ja quasi és també un punt i a part a la meua vida. He fet el viatge de final de carrera. Sí: FINAL DE CARRERA!! Quina por em fa només esciure-ho... Que açò ja s'acaba!!!!!

Però bé, al que anava, el viatge... Uns dies impressionants per la República de Tunisia. Una setmaneta recorreguent el seu territori, immergint-nos en la seua cultura i gaudint al màxim de la compnayia comunicòloga. Sí, companys, sí... Perquè no férem el viatge d'equador!!???

2 mesos intensos que tan sols de recordar se'm fica la pell de gallina, mentre me n'adone de què de pressa passa el temps...