Eren les 15'59h d'un diumenge qualsevol. Mitjans de febrer. Un poc de pluja refrescava l'ambient. I allí estava ell, carregat amb la seua motxilla, preparat per començar una nova aventura. No era la primera vegada que emprenia un viatge similar, però aquesta vegada era diferent, almenys per a mi. Jo estava allí, al peu de l'andana, dient-li adéu.
No sé quan serà la propera vegada que el torne a veure. Només espere que hi haja una propera vegada. I que mentre, mai l'abandone aquesta estrella que sempre semblava haver-lo acompanyat.
Se't trobarà a faltar...
No sé quan serà la propera vegada que el torne a veure. Només espere que hi haja una propera vegada. I que mentre, mai l'abandone aquesta estrella que sempre semblava haver-lo acompanyat.
Se't trobarà a faltar...
Un abraç,
el teu germà.
1 comentari:
És trist, però has d'estar content de que algú que estimes tant tinga oportunitat de fer el que li agrada, el que li il·lusiona...
A més, amb les noves tecnologies les distàncies no són tan grans...
Publica un comentari a l'entrada