Ho creus?

Creus que realment disfrute quan m'adorc?
Que em deleïte arribant tard als llocs?
Que m'excita no preguntar per tu, enviar-te un sms,
o mostrar el meu interés per alguna cosa que m'havies comentat?

Doncs senc dir-te que t'equivoques...

Obrir els ulls

Cada matí, en obrir els ulls, un primer pensament s'apodera de mi.

Però, per algun estrany motiu - diguem-ne que a la vida no tots són somriures - no dura gaire. Un altre pensament penetra insistent en la meua ment:

"Ojalà hui puga fer una siesteta..."

I ja veus, després és pràcticament impossible trobar el moment. Però em trobe tan cansat quan m'alce...

Pretendre

No sé si algun dia seré capaç de fer allò que pretenc. En teoria havia d'arribar a casa i ficar-me com un boig a fer una redacció en àrab. Això per a començar, ja que la llista de coses pendents a fer no acaba mai. Són molts els que saben que és així, i esperen que algun dia arribe el seu moment.

Fins que ixe dia arribe, sols em queda poder pretendre...

I ara pretenc apagar l'ordenador i anar a dormir, per a demà pretendre alçar-me prompte a esciure la redacció.

Pretenc.

...

Primer un punt, després un altre, i un tercer.

Tenim tres punts seguits, els punts suspensius.

Per a què? Per a suspendre el final, per a seguir en una incertesa de no saber si s'està o no; si s'ha acabat o continua endavant; si cal decidir o ja està tot fet. Es queda tot a l'aire, amb una estranyesa que mai ningú no arriba a comprendre, però que tothom respecta. I passen primer els minuts, després les hores. I dia rere dia et vas deixant dur, suspés, esperant que en algun moment s'acabe la frase, que algú continue amb una nova intervenció. Que canvie el ritme, el to i la música de les paraules. I done un motiu nou als ulls que apareixen rere les dèbil parpelles cada vegada que sona el despertador anunciant que somniar no ho és tot en aquesta vida, i que la suspensió dels punts no dura per sempre.

Com l'oratge

Què passa els dies que, quan t'alces -amb un peu concret-, mires per la finestra i dius:

"Hui estic jo com l'oratge"

I et ve el mal de cap de no haver descansat prou; els aclaparaments i angoixes de veure que no arribes a tot; les mirades de reüll carrgades de ràbia per haver de fer alguna cosa amb desgana; les respostes sense il·lusió i sense força...

I te n'adones que plou!

Perquè sempre lliguem la pluja i el cel gris amb les males cares i la tristesa!!!

A mi, en un dia fresquet i mullat com el de hui, m'abelleix eixir del despatx, córrer pel carrer, caminar a vora mar... Potser per a després passar per una dutxeta d'aigua tèbia i una manteta fineta tirat al sofà... Però bé, això ja es veurà, que vindrà després...