...si t'atreveixes
Però si no vols, no ho faces. És, i ho serà sempre, decisió teua. Què, què fas!?
dijous, d’abril 10, 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
Jo mateix
deBLOGenBLOG
Blogoteca
-
▼
2008
(29)
- ► de desembre (1)
- ► de setembre (1)
-
►
2007
(35)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (2)
- ► de setembre (5)
-
►
2006
(69)
- ► de desembre (6)
- ► de novembre (4)
- ► de setembre (3)
8 comentaris:
Depen i molt de la situació,però,per lo general,mire,escolte i després parle,té més sentit per a mí mirar primer que fer qualasevol cosa...
Pense igual que el Tito Rober, abans de parlar hi ha que sobretot escoltar,el mirar és secundari però no està de més fer-ho. I per últim parlar.
Parlar és l'acció que més informació dones, o en la que més demostres el que penses.
Encara que de vegades una mirada entre dos persones que es coneixen molt equival a moltes paraules.
Escoltar...sempre, per saber les diverses opinions, per aprendre, per comprendre i entendre (és l'acció que predomina en la meua personalitat). I aprendre a escoltar tots els sorolls, i saber-los diferenciar, un per un.
Mirar...coses que ningú més veu o allò que la gent no vol veure, mirar el passat per previndre el futur, mirar a la gent, observar-la, per descobrir com són, com pensen, com actuen. I aprendre a obervar l'entorn amb uns altres ulls, sorprenen-te del que de normal quasi ni veus per trobar-ho normal.
Parlar... amb respecte i educació, amb lògica i enteniment, saber del que parles, no parlar per parlar (amb la meua personalitat va dir poques coses però certeres que moltes amb ales...). I aprendre a deixar fluir les paraules com una melodia, no com un allau de roques.
Després de llegir tot açò, crec que parle més del que deuria :P
Però que, quan cal parlar, i obrir per compartir, les paraules es queden a mig camí entre el cor i la boca...
Sort, a pesar de tot, que puc parlar, escoltar i mirar!
A mi em deien de menuda: VER, OIR Y CALLAR; i la veritat que no ha anat mal.
En una església es pot veure
aquesta inscripció: «Déu ens
parla sempre. Tot parla de Déu».
Jo intente moltes vegades escoltar
la veu de Déu. I vaig a una
església o a una capella. Sol davant
del sagrari, senzillament calle.
No demane res a Déu. Calle.
Per poder sentir i viure tot el
que Déu hem diu.
Calle. I així puc escoltar, sentir
la veu de Déu.
Potser els cristians hauríem de
ser més capaços de callar davant
de Déu.
Si li ho diguem tot, si li ho demanem
tot,
com podrà Déu parlar-nos
en el silenci del nostre esperit i
la quietud del nostre cor...?
«Déu et parla, escolta’l», d’una
banda.
«Tot parla de Déu...», escolta.
Qui té ulls per veure i orelles per escoltar, es convenç de que els mortals no poden encobrir cap secret. Perquè quan els llavis callen, xarren les puntes dels dits i l’emoció traspassa per tots els porus del cos.
La decepción es la contracara inevitable de la admiración. Pero se sobrevive a ella, siempre que se pueda mirar al otro sin resquemores ni prejuicios
Publica un comentari a l'entrada