Somnis

I és llavors, quan tornes a casa i descanses sobre el llit, que mires al cel. I prens aire, tanques els ulls, i proves d'entrar de nou al món dels somnis. Somnis dels que tal vegada voldries no despertar mai... Però demà serà un altre dia.

Un altre.

És tard. Tanques els ulls. No hi ha manera de poder dormir, no pots. No vols...
I es perd, com cada nit, en un munt de paraules, d’imatges i de sons...
I és en aquest precís instant quan et preguntes qui ets tu, i et qüestiones què vols, què esperes...

Aquesta és, avui, la meua mirada perduda

Acomiadant l’estiu…

No. No es pot lluitar contra allò evident. I és clar que l’estiu poc a poc ja es va acabant. De fet, si no m’equivoque, és hui quan passem a la tardor, l’estació de les fulles caigudes, dels grocs, taronges, ocres i marrons; dels passejos pels parcs amb bicicleta; de les converses sota un arbre que poc a poc es va despullant... La tardor.

I cal plantejar-se un “a reveure” a l’estiu, i fins l’any que ve. I, si es vol, recordar tot el que s’ha fet, o s’ha deixat de fer, i guardar-ho al calaix dels records per poder traure-ho en tot moment durant la resta de l’any, si més no, de la vida.

I així, inmers en un pensament filosòfic, i ja amb nostàlgia de l’època que per a mi és especialment dels amics, fem una última escapada a la caseta del Llui, que tant ens acompanya durant els dies més llargs de l’any. És cert, no fa oratge per nadar, la gent està cansada i té obligacions a l’endemà. Tampoc estem tots els que som (però sí, som tots els estem). Mourem prompte, però això no lleva que aprofitem el temps que estem, i recordem la nostra última nit de l’estiu a la caseta...

Gràcies a TOTS, i Fins l’Any Que Ve!

L'estiu... s'acaba??

Fa dies que intente fer un resum… Com ja he dit fa poc, el temps no és el meu fort, i encara no l’he trobat per poder asseure’m. Ara decidisc fer-ho.
L’estiu es va apropant als seus últims dies. De fet, agost ja s’ha acabat. Però des d’aquella història de l’Octogon, he continuat fent camí sense parar. Un resum podria ser dir “el meu estiu del 2006”. I encara que per a mi siga més que suficient, aquest nom tampoc diu massa... Així que ficaré algun detallet més! Supose, com sempre, que al final serà més llarg del que imagine...

Poc més d’una setmana després del campament, comença una primera expedició cap a terres estrangeres. Un viatge increible amb primera parada oficial a Taizé, un lloc d’encontre internacional per a la pregària situat en un poblet de França. De primeres, tot s’ha de dir, ens feia un poc de por. Però una vegada arribat el dia de deixar-ho, després de passar dos nits, ens havera agradat compartir l’experiència la setmana sencera que en teoria tocava... Serà un altre any! I el viatge seguia... El destí, Suissa. Un camping a vora el Llac Leman, unes muntanyes majestuoses, uns paisatges notablement verds, uns poblets enantadors, i altres ciutats no menys captivadores. Un sentiment? La sensació de quedar reduïts a no res davant la força de la natura; i, sobretot, viure que tots som igual, tant els d’ací com els d’allà, amb problemes ben similars i vides no menys felices o carregades d’obstacles; sentir-me insignificant davant de tot allò. “Germans, no som únics... I no estem sols”

I torna a casa, buida la bossa i fes-ne una altra: escapadeta cap a Santiago de la Espada, el poble (en festes) de la Mire. Un cap de setmana de festeta, de balls, de copetes... I tot i que de tant en tant ens tirem algun punyalet, i que cada u vaja a la seua bola, sempre tenim moments per a rises i més rises! Recorde les poques dos nits que passàrem junts, i em ve el somriure a la cara.

D’això ja fa poc més de dos setmanes, i potser em puga fins i tot semblar una eternitat. No he parat, i els dies se m’han passat volant. Ara estic a casa, amb el sobre de la matrícula al davant, el que em recorda que un nou curs està a punt de començar. Però això, de moment, no em frena. Arriben les festes a la Mare de Déu, i després un cap de setmana a Torreblanca!

L’estiu no acaba fins que passen bous!