Nit de "San Giovani"

La nit del 23 de juny és molt típica per a nosaltres...

És un dia d'anar a la platja, encendre una foguera, botar les primeres ones de la nit, fer el bany i demanar algun desig...

Qui sap perquè, però ho diu la tradició!

Ací hem intentat fer-nos una còpia, i la cosa va tindre la seua gràcia. Passada la mitjanit, els 3 que comencen a ser típics, es ratllaren, agafaren la motxilla amb banyador i tovalla, i prenguerenun tren cap a la platja més propera: Rimini. Però quin seria la seua sorpresa quan veuen que la platja és tota privada, i que està prohibit xafar l'arena d'1 a 5h del matí. S'ho podeu creure? Ells tampoc, pel que anaren vorejant el passeig buscant un lloc que fora d'entrada lliure: res!!

Al final, desafinat la llei, es colaren i aconseguiren mullar els peus a l'aigua de vora mar. Aconseguida la continuació de la tradició!

I sorpresa: va sonar el telefon! Una xerrada amb els amics en una nit en esta nit especial! Gràcies! :D

I Dolomiti e noi

Després de deixar passar un temps i, com sempre, esperar a última hora, vaig prendre la decisió encertada: trekking als Dolomiti.

Un examen "particular" i una nit de divendres curteta donaren pas al dissabte va començar la nostra gran aventura, una caminata de 4 dies pels Prealps, pel Parc Natural de Fanes-Senes-Braies.

Una convivència italo-spagno-belga-lituana-rumena per paratgets impressinants! Una temperatura molt agradable i grans historietes per recordar: "una piccola salita..."

En resum, esforços importants per portar avant els itineraris, ànims i voluntat, però recompensats per l'entron i per la meravella de la naturalesa, siga amb sol, núvols o aigua. Però impossible de fer-ho imaginar si no s'ha estat per allí! Almenys, algunes fotos per fer-vos la boqueta aigua...

I tot açò, amb qui acostuma a ser ja la meua iseparable

companya de viatge!

L'última carta del joc

Sembla ahir quan estava tancat a casa, quasi dos setmanes, estudiant i repassant la matèria de 2n de Batxiller. En canvi d'això fa ja 4 anys. I del magnífic estiu que va suposar aquell del 2002...

Avui són altres els qui s'han de mullar, i els qui escriuen la seua primera paraula als exàmens de la Selectivitat... 13, 14 i 15 de juny: tres dies durs i de nervis.

Jo ja vaig passar per ahí....

Que tingueu sort!!

È arrivata!!!

Via dell'Unione, 7: l'apartament...
C'erano una volta tre allegri ragazzi spagnoli che vennero in Erasmus in Italia. E questa è la loro storia…

Benvinguts al nostre món erasmus!!

Bon dia!

Són les 5 de la matinada... Per la finestra comencen a veure's els primers indicis del dia. El sol intenta començar a donar els seus primers passos.

Baixe la mirada i torne a llegir, potser per quinta vegada, el títol del nou capítol, "La regia delle dramatic perfomance". Em pesen les parpelles; els ulls se'm clouen; la ment revoloteja...

Senc els primers soroll matiners: el crit d'algun ocell que es desperta i el soroll dels veïns que ixen dels somnis.

Done el bon dia, i passe pàgina.
S'apropa l'hora d'anar a dormir...

Què em dius?

"Si lees esto, si tus ojos pasan por estas líneas ahora mismo, incluso si no hablamos a menudo, por favor postea un comentario con un recuerdo tuyo y mío. Puede ser cualquier cosa, buena o mala.
Cuando hayas acabado, copia este pequeño párrafo en tu blog y sorpréndete (u horrorízate) con las cosas que la gente recuerda de tí."

Fa un temps ho vaig llegir, i vaig ser jo qui va deixar un comentari...

Ara em toca esperar. . . Sorpreneu-me!!

Ahir em contaren una història...

...i em deien que volien cridar al món!

Em preguntaven si no m'havia passat mai de sentir-me cremar per dins, de sentir una bomba que necessitava eixir i no saber com fer-la fora... Em preguntaven si de vegades no em sentia sol al voler compartir un pensament i no saber amb qui, al voler compartir el pes i no trobar el pilar... Si no havia mai volgut trobar una persona alièna, fora de la meua vida, sense cap tipus de relació, i poder contar-li tots els meus maldecaps, totes les meues històries i totes les meues penes... I després poder oblidar-la: saber que no anava a tornar-la a veure i que les meues confidències se n'anirien amb ella. Res canviaria al meu voltant i ningú canviaria la manera de veure'm. "És el moment de desfogar-se, d'alliberar-se..." em deien.

Tan sols vaig trobar una resposta: d'això se'n diu confiança.