Es diu ràpid, veritat? "Avui fa un any". I et quedes tan ample... Però no, no és així. No és "un any", sinó "l'any". I quin any!!
Avui, 30 d'agost, tornant un any enrere, és quan em dirigia cap a l'aeroport de València, per trobar-me amb Sus, Lau i Lauretta, i emprendre una història que mai oblidaré. Avui vaig agafar el meu primer vol direcció Milano. Avui les maletes em pesaven un montó i portava la vida al damunt. Avui ja havia acomiadat tanta gent, i encara en faltaven. Avui tres persones començarien a convertir-se en moltíssim més que companyes d'universitat: una nova família. Avui no sabia el que la vida m'aguardava en Bologna. On? A Bologna. I on està? I com arribem? I serà fàcil? I... Avui la por, els nervis i l'emoció se'ns menjaven. I entraríem a la casa de Via Majorana. I avui soparíem, entre ciris i amb papes per celebrar-ho, els últims entrepans de "casa".
I ara mire enrere, i se'm fica la pell de gallina. Ha suposat tant aquest any! Tant, que no podria resumir-ho ací!
Així que, simplement, MOLTES GRÀCIES! A tots: als qui heu fet d'aquest viatge una experiència inoblidable i m'heu acompanyat al llarg del meu erasmus; als qui s'heu quedat ací preguntant-se que seria de mi, enviant-me correus, cartes, sms o fent-me perdudes, recordant-me que seguia d'alguna manera entre vosaltres; als pares, per haver-me deixat gaudir d'aquesta gran i única oportunitat; però sobretot a vosaltres tres. La mà que m'ha acompanyat a cada pas!
Sí, ja fa un any. I quin any!
7 comentaris:
espere algun curs tindre l'oportunitat de tindre una experiència com la teua...
I la mà que t'espera a Barcelona per a reviure algun que altre moment... ja siga ubriacarse a les 7, improvisar un sopar a base de montaditos i vi o anar-se'n a Domodossola ;)
PD: No te quiero naaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Mua
Lluìììììììììs!!!
quando vieni a trovarci a Barcelona????
è da tantissimo che nn ci vediamo, sero di incontrarti presto!!!
stammi bene, un abbraccio fortissimo!
Ale
P.S.
sai che qui abbiamo internet senza password:)))
M'has deixat amb els pels de punta només de recordar el que vaig sentir jo fa poc més o menys un any de camí cap a Torino. Un post genial, felicitats!
Maria, i jo espere que la tingues... per poder anar a veure't!!!! :D
Sus, Ale... com vaig a trobar-vos a faltar aquest any! I damunt pensar que vosaltres esteu juntets allí a Bcn! Tingueu-ho clar: em trobareu allí més d'una vegada!!! :D
Mi mancate!! Baci mille
Moltes gràcies Xavi! ja veig q d tant en tant em visites :D
La veritat és q ha estat un any tan diferent, q sí, és difícil que no se't fiquen els pèls d punta...
jo també tinc els pèls de punta... jo he viscut dos experiències ben paregudes, i espere poder viure la de l´erasmus!
he estat dos estius fora, un de beca i altre treballant a un hotel, i per molt que s´explique mai es pot arribar a entendre eixa sensació d´eixir de casa amb maletes plenes de roba, i tornar-les rebossant de fotos, de gent nova, d´altes rises, d´altres olors... és el millor!
p.d. aiiii que xulooo
per cert, és el primer diaque em passe per ací, però m´ha agradat molt. Et continuaré llegint!
Publica un comentari a l'entrada