Un any, el 2006

És hora de tancar portes i finestres. És hora d'apagar la llum. Ha arribat el moment. Ja. Clourem els ulls, i esperarem amb il·lusió un nou inici.
Són massa les històries per recordar, les converses, les alegries, les penes... Són massa els moments que han deixat marca durant aquest 2006, i espere tindre'ls sempre.
Noves portes, noves finestres. Una nova llum.
Acomiadem, avui, el 2006, amb totes les històries que li pertoquen. Guradem-lo, guardem-les, al nostre calaix dels records per intentar no oblidar-les mai, i obrim-nos al futur que, "ormai", és ja present.

Obrim les portes al 2007 amb...

I ja saps: si busques, trobes!

Una llum...

Crispació, desesperació, ràbia, impotència... Algun adjectiu més? Així és com em sent en aquestos precisos instants.

Deixant de banda totes les “x” que últimament em mengen el cap i em fan perdre l’humor, ara ja puc dir realment que açò comença a fer pudor!
Heu tingut mai la sensació de veure la llum, de trobar de sobte un signe enlluernador que et moga per dins, que siga el possible punt d’inflexió que necessiteu? Jo sí, fa unes hores... I com es quedeu quan, a l’imprevist, la llum s’apaga i et quedes de nou immers en la foscor de les tenebres? Potser semble un poc exagerat. Però no, no ho és.

Avui tampoc era el meu dia...

Ells són aquí

Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.

Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats internament,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.

Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.

Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

Lluís Llach

1minuto : 60 secondi

A Lauretta...

I ara, si voleu, opineu...

La seua vida en 59”

Hi havia una vegada un xic que va decidir anar d’Erasmus. Es va submergir de ple en aquella nova aventura, i en acabar, va tornar a casa. L’estiu va passar amb la mateixa intensitat, sense parar en cap moment. Però poc a poc el temps va anar passant, i començà el nou curs a la Universitat, l’últim any d’estudis.
En principi, aquest nou any deuria presentar-se completet: sense parar, un munt de pràctiques, moure’s per agafar experiència... Però res d’allò que s’augurava anava passant. S’anava deixant les coses per més endavant. Era un endavant que mai arribava però que deixava al seu darrere molts dies passats. Dies en els quals semblava no trobar hores, però que després no trobava massa resultats de profit. Què estava passant amb la seua vida? Ni ell mateixa ho acabava d’entendre...
La gent, els amics, li deia que “menuda vida” i ell s’ofuscava... Però tot quedava ahí i no veia com canviar-ho. Ara, fins a quin punt li desagradava?
Havia aconseguit fer coses que abans no haguera fet: prendre un avió ja no era una cosa puntual i excepcional!! ;-)

BOLOGNA, 17-21 novembre
Un reencontre especial. Primer amb elles 3, les xiques amb qui havia compartit al 100% el seu Erasmus. I després, de la mà d’un nou company de viatges italià, una escapada a aquella magnífica ciutat. Besos, abraçades, somriures, sorpreses, amics, menjades, passejades, sangries, festes, sopars, aperitius, veïns, Gianni, pòrtics... La Bologna de sempre! La que ell va conéixer...

BARCELONA, 25-29 novembre
Un conjunt de sorpreses frustrades van donar lloc a altres dies especials a la capital catalana. Ella, i ell, l’esperaven amb els braços oberts i amb ganes de conviure com tant de temps ho havien fet. I de celebrar un dia especial, un 28 de novembre. Ell va arribar amb moltes ganes de compartir el temps, els seus dies, i veure la seua nova ciutat, la d’ells. I qui sap perquè no alguna vegada també seua? La ciutat el va captivar... I la companyia el va emocionar...

Però ja ho sabem, l’experiència ens ho fa aprendre a la força: tot allò que comença ha d’acabar. I ara, de nou al seu món, torna a qüestionar-se què està fent de la seua vida. Veure’m si aquests dubtes el duen a algun camí.

L - dos no basta

NO, amb dos no en tenia prou! Però diuen que "quien la sigue la consigue", i a la tercera anava la vençuda!!
S'ha apagat ja l'últim ciri de la temporada.
Ja en som un més a la llista de perills al volant ;-)
ENHORABONA!!!