Es diu ràpid, veritat? "Avui fa un any". I et quedes tan ample... Però no, no és així. No és "un any", sinó "l'any". I quin any!!
Avui, 30 d'agost, tornant un any enrere, és quan em dirigia cap a l'aeroport de València, per trobar-me amb Sus, Lau i Lauretta, i emprendre una història que mai oblidaré. Avui vaig agafar el meu primer vol direcció Milano. Avui les maletes em pesaven un montó i portava la vida al damunt. Avui ja havia acomiadat tanta gent, i encara en faltaven. Avui tres persones començarien a convertir-se en moltíssim més que companyes d'universitat: una nova família. Avui no sabia el que la vida m'aguardava en Bologna. On? A Bologna. I on està? I com arribem? I serà fàcil? I... Avui la por, els nervis i l'emoció se'ns menjaven. I entraríem a la casa de Via Majorana. I avui soparíem, entre ciris i amb papes per celebrar-ho, els últims entrepans de "casa".
I ara mire enrere, i se'm fica la pell de gallina. Ha suposat tant aquest any! Tant, que no podria resumir-ho ací!
Així que, simplement, MOLTES GRÀCIES! A tots: als qui heu fet d'aquest viatge una experiència inoblidable i m'heu acompanyat al llarg del meu erasmus; als qui s'heu quedat ací preguntant-se que seria de mi, enviant-me correus, cartes, sms o fent-me perdudes, recordant-me que seguia d'alguna manera entre vosaltres; als pares, per haver-me deixat gaudir d'aquesta gran i única oportunitat; però sobretot a vosaltres tres. La mà que m'ha acompanyat a cada pas!
Sí, ja fa un any. I quin any!
.jpg)
