La tribu vacil·lona

He de mirar l’agenda... És cert… No és ahir quan van agafar l’avió per tornar a casa... Tampoc dimarts passat... Ha passat aigua baix el pont des d’aquells dies. Tot i això, els recorde com si havés estat aquest matí. Han deixat la seua petjada ací, a Bologna. No una, ni dos... 6: Gema, Mari, Marta, Mati, Mire i Räul. Les sis personetes que han estat dormint baix el sostre de la meua caseta bolognesa, del 16 al 23 d’abril. I quins dies!!!

Han estat dies intensos, sense descansar però sense voler parar. Amunt i avall, somriures i rises. Dies de caminar, de grans moments, de compartir, de xerrar... Dies de menjar, jamplar, engullir i voler provar més encara... Dies de visites, de museus i esglésies, d’explicacions i hipòtesis, de trens, de noves ciutats... Bologna, Venezia, Firenze o Verona, ciutats italianes que quedaran al nostre record amb la seua companyia.
També dies d’agobio, d’estrés i de caos a l’apartament, i és que 10 persones són difícil d’organitzar. Però ce l’abbiamo fatta, eh ragazzi??
En fi, per a mi, dies d’alegria... Hi ha més de 700 fotos que en donarien testimoni, però no es poden penjar totes...


Gràcies per la visita!!! Gràcies per ser vosaltres! I gràcies pels vostres somriures i la vostra companyia! Gràcies!!!
I ja sabeu, ens vegem prompte!

I miei Auguri

Mia cara Rosanna...

Ja fa alguns dies que hem tornat a casa (i quan dic «casa» em referisc, òbviament, a Bologna), però és el temps que he necessitat per a recuperar-me del darrer viatge...
Vos fique en situació:

Dimarts 4 d’abril. Últim examen de la temporada. I després de dies de biblioteca i nits a casa, amb els llibres a la mà, decidim començar a celebrar el descans. Comencem amb un picnic al Giardino Margherita. Al qual seguirà, durant els dies successius, algunes caminates per Bologna, la pujada a San Luca i alguna que altra festeta...

Divendres 7 d’abril, 08:37h. Sus i jo emprenem la nostra escapada de cap de setmana, motxilla carregada, amb el nord d’Itàlia com a destí.
La primera parada pretén ser a Como, zona coneguda pel seu llac, amb unes meravelloses vistes segons les guies (sempre anem ben informats!). Per tant, via cap a Milano, per fer canvi de tren. Un tren teòric que no existia, i que ens «obliga» a colar-nos en un altre: comencem bé el viatge. Afortunadament, passem la prova del revisor! I arribem a Como. La guia no exagera: tranquil·litat, diversió i romanticisme, tot en una! Ara, per poder assaborir la “belleza artística, tradiciones y gastronomía, sin descuidar uno de los paisajes más privilegiados del norte de Italia” hauríem necessitat d’algun dia més... Amb les horetes a Como podem fer-se una idea general, com fem normalment en els nostres viatges, i afegir la ciutat a la nostra llista de «llocs on tornar amb un poc més de temps». I tornem cap al tren...
En contra de les nostres previsions, no hi ha tren directe cap a Domodossola, següent punt de destí del nostre tour. Així que una horeta de tren per a tornar a Milano, un poc d’espera, i un nou viatget en tren: més zona de muntanya.
El viatge cap a Domodossola, d’aproximadament 2 hores, comença a delectar-nos amb el seu paisatge: muntanyes, boscos, verdor... però sobretot la immensitat dels llacs que anem deixant a la nostra vora, però que ens acompanyen pràcticament durant tot el viatge. Altres companyes de viatge són les cartes: fem xas el joc de la Brisca. Una partideta, Sus? ;-)
El motiu del nostre viatge fins a Domodossola era sobretot el de retrobar Rosanna, una xica que vaig conéixer este estiu al Camí de Santiago. I quina gran persona!! Al camí no vaig tindre massa oportunitat de descobrir-la, però els dos dies que hem passat amb ella han estat suficients per deixar-nos, tant a Sus com a mi, bocabadats. Com una persona que quasi no coneguem pot donar tant per nosaltres, volcar-se i ser tan generosa, fins al punt de compartir tot el que té? Simplement, genial...
A Rosanna, per tant, cal agrair-li la visita a la ciutat; l’estància a casa seua, una llar a Messasca, un “poblet” a la muntanya, on despertem amb el silenci de la muntanya, el xiular dels ocells i el rumor de l’aigua del riu; la seua companyia i la de Mateo, Miola, Mili, Margherita, i tota la resta de gats que tenia per casa... una trentena; el dinar a casa dels pares; l’excursió amb el trenet a la Valle Vigezzo; les menjades; els regalets per a que la recordàrem; les converses... Tantes coses!! A sa casa dormim divendres i dissabte, i no és fins diumenge de matí quan tornem a agafar el tren, i de nou cap a Milano. Carregats com anem, i cansats del viatget, encara tenim ganes de passejar per la ciutat, abans de prendre el bus des de l’estació direcció Orio al Serio, aeroport de Bergamo. Allí és on arriben els pares de Sus, que venen uns dies de visita. Després de besos i abraços, agafem la macchina i posem destí final a la nostra escapada: tornem a Bologna.

Qui anava a dir-me que anàvem a gaudir tant d’esta aventura que pràcticament no teníem planificada!? Una experiència més per al Diari d’un Erasmus...

NON stop

Encara estic viu...
Tant de temps sense donar senyals de vida poden suposar moltes coses... Aquesta vegada, a més de ser la falta d'internet a casa, hi ha un munt de motius al darrere que em fan prioritzar el meu temps... I és que... NON stop!!

I ara, amb els meus amics acì, menys encara!!! :D
Fins a noves notìcies...

Amb molt de gust!!!

Després de 7 mesos d’espera, ha valgut la pena!!!
Doneu la benvinguda a Via dell’Unione 7 al forn i al nou foguer!!!

...un plaer!