No hi ha res més amarg que un llarg i dolç plor...
Una llàgrima que et recorre rostre avall mentre deixes via lliure als teus pensaments...
Respires, prens forces i mires endavant.
dilluns, de maig 16, 2005
Plors
dimarts, de maig 10, 2005
De vegades, la vida...
De vegades, la vida es veu alterada al llarg del seu recoregut habitual.
Des de ben menuts ens han ensenyat que les funcions bàsiques d'un ésser viu són nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Hi ha però, vegades, que podríem alçar la mà en aquella classe i preguntar: "i per què no a tots se'ls dóna aquesta oportunitat?"
De vegades, la vida no és com u voldria... A casa ja fa quasi un any que tenim una gata. La vaig regalar a la meua germana pel seu aniversari: un cadellet que no deixava de jugar i córrer ni un sol moment. Aquella gata ha complert (o podríem dir que està complint), pel moment, 3 d'aquestes funcions: nàixer, créixer i reproduir-se. Però aquesta última funció s'ha vist un poc alterdada...
De vegades, la vida, resulta la violència de la mort.
Aquest passat cap de setmana, 5 criatures van eixir, blanques i cegues, del ventre de sa mare. La gata havia portat al món noves vides. Però algú és va ficar a la seua contra. Misteriosament, o no de manera tan misteriosa, la segona nit van desaparéixer.
Potser l'instint caçador del meu gos?
Potser la preocupació de supervivència o els cels de la meua gata?
NO ho sabem, però el cas és que diumenge al matí, al lloc on devien haver 5 preciosos gatets, trobàrem, tan sols, unes taques de sang...
De vegades, la vida, no ens acompanya...
De vegades, la vida...
...
dimecres, de maig 04, 2005
Avui he visitat l'avi...
Ja feia uns dies que no anava a veure l'avi...
I no és per falta de temps, perquè ja se sap que si es vol, aquest pot arribar a ixir de davall les pedres... És, pot ser, per una mala organització, que va deixant passar les coses, i no arriba mai al graó d'acomplir tots els propòsits que ens fem al llarg del dia.
Avui, al final, he anat a veure'l. És un home vell, assegut a la seua butaca, i quasi sempre amb el puret a la boca. Té una mirada perduda, com aquell que passa massa hores recordant el què ha estat la seua vida. Com un vel que no deixa entrar la claror de la vida diària, pot ser ja dura per a la seva edat.
I quan el veig, sempre que el veig, amb els seus cabells blancs i la cara arrugada, tremoloses les mans, una sensació d'angoixa em recorre el cos... Un sentiment de pèrdua, de veure que el temps va passant, que "la rodeta va anant", com l'hauria sentit dir tantes vegades... i que no l'he passat gaire al seu costat.
Diuen que fins que no perds una "cosa", no te n'adones realment del valor que tenien per a tu...
Avui, mirant-lo, espere i desitge que no siga encara massa tard...
Sí, avui estic trist...
I no és per falta de temps, perquè ja se sap que si es vol, aquest pot arribar a ixir de davall les pedres... És, pot ser, per una mala organització, que va deixant passar les coses, i no arriba mai al graó d'acomplir tots els propòsits que ens fem al llarg del dia.
Avui, al final, he anat a veure'l. És un home vell, assegut a la seua butaca, i quasi sempre amb el puret a la boca. Té una mirada perduda, com aquell que passa massa hores recordant el què ha estat la seua vida. Com un vel que no deixa entrar la claror de la vida diària, pot ser ja dura per a la seva edat.
I quan el veig, sempre que el veig, amb els seus cabells blancs i la cara arrugada, tremoloses les mans, una sensació d'angoixa em recorre el cos... Un sentiment de pèrdua, de veure que el temps va passant, que "la rodeta va anant", com l'hauria sentit dir tantes vegades... i que no l'he passat gaire al seu costat.
Diuen que fins que no perds una "cosa", no te n'adones realment del valor que tenien per a tu...
Avui, mirant-lo, espere i desitge que no siga encara massa tard...
Sí, avui estic trist...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
