Així és la vida...

Cada u busca la seua manera per a seguir endavant.

Cada u dedica el seu temps segons els seus interessos, les seues passions, les seues aspiracions...

Així sóc jo...

- Un plaer -

Vull obrir els ulls!!

Tot just acabe de passar l'última pàgina.

La fi, aquell moment ansiat però que esperes no arribe mai, marca de nou un punt i final.

Qualsevol persona amb un poc d'imaginació, o simplement, aquell a qui no li agrada pensar massa en com funciona aquest món, podria pensar que vivim en un conte de fades. Com els menuts, que en acabar les classes, corren amunt i avall fins arribar al seu país de fantasia... No és gens complicat, en canvi, obrir un poc els ulls i intentar observar l'afer social que ompli els carrers de les nostres ciutats. No cal més que fer unes passes per un carrer transitat i tractar de trobar una mirada amiga, un somriure d'un desconegut...

Sincerament: crec que vivim enfonsats en una ceguera absoluta. No obrim els ulls; no veiem el que passa al nostre entorn; no veiem cap on ens estem dirigint amb aquesta nostra "civilització". Heu llegit mai "Ensayo sobre la ceguera"? Potser amb això ho enteneu... És tracta d'una esplèndida obra de l'autor portugués José Saramago (sovint traduït al castellà). Una obra que, relatant una gran història de ficció, és un cru reflexe de la realitat humana. I d'aquesta opinió n'és partícep tot lector que, en acabar de llegir aquestes pàgines, i després d'haver sentit emocions molt diverses al llarg de la lectura, dedica uns moments a la reflexió i intenta buscar resposta a tots els interrogants que comencen a plantejar-se. Què seríem capaços de fer arribats als extrems?

"Hay en nosotros una cosa que no tiene nombre, esa cosa es lo que somos", declara un dels seus personatges...

Algun dia, tornaré a llegir aquest llibre...

"Hay novelas que después de leídas continuarán iluminando túneles en la conciencia, abriendo puertas de habitaciones a las que no nos habíamos asomados pese a estar dentro de nosotros."

Juan José Millás

És sorprenent...

Diuen que la fama, quan t'arriba, t'ompli el cap de pardalets i de núvols, que et fan enlairar fins a un món que no és el nostre. És llavors quan comences a ser un ésser superior; és llavors quan la veïna deixa de ser aquella velleta a qui sempre ajudes i passa a ser ningú; és llavors quan ja no recordes als coneguts, tot i que sembla que tots ells vagen rere teu dient-te que éreu amics... És llavors quan es qüestionen les teues amistats, i et converteixes, a més d'en el rei de ta casa, en el melic del món.

Això és el que diuen... Però avui puc dir, de cosa certa, que no sempre és així!!!

Avui mateix he rebut al meu correu tres mails diferents. Tres mails de tres persones diferents. Tres mails amb tres històries diferents. I no eren d'un "qualsevol", com se'ns anomena a nosaltres.

Potser, tot depén de si alguna vegada t'ha caigut un text seu a les mans o els has sentit anomenar, no et sonen els seus noms. Però avui mateix he rebut tres mails: Enric Vila, Enric Sòria i Salcador Sosters. El primer, periodista i col·laborador habitual del grup e-notícies. En Sòria, reconegut escriptor i poeta valencià. Salvador Sostres, provocador periodista català, a més de col·laborador al Crónicas, amb columna diària a l'Avui.

Tots tres reberen ahir un mail meu demanant ajuda. I tots tres m'han contestat.

Potser semble una tonteria, però els estic eternament agraït.

I ells, si tenen pardals i núvols, no els fan volar massa alt...