La finestra de Johari

Diuen que per conéixer-se u mateix, de tant en tant, no està de més mirar-se com si estigueres davant d'una finestra. Aquesta és la finestra de Johari, i planteja el coneixement sobre u mateix a partir de 4 àrees, que es combinen entre el que jo sé i deixe de saber sobre mi, i el que saben o deixen de saber els altres.

Per tant, per saber com ets, no cal només que et conegues tu mateix, sinó que conegues el que els altres saben sobre la teua persona. I moltes vegades açò és complicat... Un cafenet amb cada u de vosaltres m'eixiria moooolt car (sabent que per a alguns hauria d'agafar avió, per exemple), i encara queda molta gent que no es passa per ací. Però algun dia, quan tinga el valor d'abocar-me a la meua finestra, no s'estranyeu si vos pregunte què sabeu de mi... Potser siguen coses que jo desconec!

Si algú vol anar fent boca...

(Això sí, sempre tenint en compte que açò és un lloc públic :P jejeje)

EN CONNEXIÓ

Ahir, dilluns 19 de febrer de 2007, començà oficialment la meua beca de pràctiques a Canal9. I ho va fer a "En connexió", un programa de successos, festes i cultura dels pobles d'arreu de la Comunitat.

Esperant des de les 10 del matí, vaig començar a trobar el meu lloc passades de bon troç les 12 del migdia, ja que sent un programa de vesprada, fins les 13 o 14'30h no acostuma a arribar massa gent del meu equip. El cas és que vaig passar allí 9 hores, que em deixaren baldat, però que van valer la pena. Aquestes pràctiques em complicaran un poc l'horari i el ritme de vida al qual ja m'havia quasi acostumat, però és un risc que cal correr!

Així que, de moment, seguim en connexió i a veure que ens espera!!

El viatge de Petul

Eren les 15'59h d'un diumenge qualsevol. Mitjans de febrer. Un poc de pluja refrescava l'ambient. I allí estava ell, carregat amb la seua motxilla, preparat per començar una nova aventura. No era la primera vegada que emprenia un viatge similar, però aquesta vegada era diferent, almenys per a mi. Jo estava allí, al peu de l'andana, dient-li adéu.
No sé quan serà la propera vegada que el torne a veure. Només espere que hi haja una propera vegada. I que mentre, mai l'abandone aquesta estrella que sempre semblava haver-lo acompanyat.
Se't trobarà a faltar...

Un abraç,

el teu germà.

Sorpresa!!!

Sorprendre. És el que pretens quan busques la millor entonació per cridar ben fort "sorpresa!!!". Però no, no sempre funciona. I jo crec que ella i jo som incompatibles. Almenys ara.

L'última sorpresa que recorde haver fet sense problemes (i ja va sofrir moments de debilitat) va ser el 17 de desembre de 2005, ja fa més d'un any, al tornar de Bologna a casa per les festes de Nadal: tots m'esperaven una setmana després! Aquella vegada sí que vaig rebre mirades, abraços i besos que ningú esperava donar...

Però després, tot han estat intents fallits:

• Sus i Barna: per l'aniversari de Sus vaig voler anar a Barna de sorpresa. Les coses es liaren, s'enterà, i encara volgué sorprendre'm ella. Però encara es va liar tot més, i ja ningú va quedar massa sorprés ;-)
• Mari i Altea: una escapadeta a sopar, 3 amics. Una sorpresa a mitges que no acabava de quallar... Conclusió: tenia ben clar que anàvem i qui érem... :-P
• Lauretta i Sevilla: la visita de Sus era l'única que Lauretta havia de saber. Però rere d'eixe viatge s'amagaven uns dies de reencontre a Sevilla, on arribàvem més gent per fer la sorpresa. Ara ja sap exactament qui arriba en cada vol... :-<
• Sus i Algemesí: aquesta era per mi! Sus torna de Barna, i ve a veure'm a Algemesí! Jo, passota del mòbil, no m'entere que ha vingut fins quan ja ha tornat a València, cansada d'esperar i pegar voltes perduda pel poble, sense que jo donara senyals de vida...

Ja vegeu, les sorpreses i jo no som compatibles...

i 100!!

Aquesta és la meua entrada nº 100.
Poc a poc vaig tenint consistència, i tot i que va un poc a temporades, l'historial ja és ampli!
Moltes gràcies per la vostra participació.

Avui estem de celebració!!!

free web counter

Pd.- Hauré de deixar el post que tenia en ment per demà ;-)

Jechvó, mi mundo particular

Tiré de su manga. Sólo le pedía una moneda, un par de pesos. No esperaba conseguir nada con mi cara de buenachón y mi mirada perdida, los occidentales parecían ser inmunes a la tristeza. Pero me ofrecí a limpiarle sus botas, sucias del polvo levantado durante su largo viaje. Y él accedió.

Nuestras miradas se cruzaron varias veces. Empecé a hablarle de Jechvó, y la expresión de su rostro se fue relajando cada vez más. Ya no estaba de pie, mirándome desde las alturas, ni yo limpiaba sus botas. Se agachó a mi lado y se sumergió en mi historia, en mi mundo. Todo a nuestro alrededor parecía carente de sentido, se desvanecía.

Todo menos Jechvó, ese fue el lugar que nos uniría para siempre.

Mmm... Feliç 2007!!?

Sí, ja sé que arribe un poc tard...

Però estava convençut que aquest post ja existia... El cas és que hui revisant el blog he vist que alguna cosa fallava, i me n'he adonat que no hi havia cap benvinguda al gener...

Així que, ací la teniu!!

Buuu!!!

De rebaixes... a Vcia?

Sí, moltes rebaixes!! Amunt i avall!!

Tots diuen que és la gran setmana de les rebaixes!!

PERÒ QUÈ NO HEU INTENTAT AGAFAR EL TRANSPORT PÚBLIC!!!???

Però quin atrac és aquest? Cada any el mateix! Arriba Nadal, i en canviar d'any, i arribar les rebaixes, pugen els preus del tren i del metro. El que cada dia era 2'80€ per poder anar i tornar a Vcia, ara et demanen 2'90€. I quan baixes del tren, i t'enfiles cap al Metro, descobreixes que ací el Bono10 ha pujat de 5'60€ a 5'85€! Però com es poden aprofitar d'aquesta manera? Molt de "conciencia't: fes ús del transport públic", i mentre aneu encarint-lo... Així com es pretén que ens solidaritzem? Cada dia més de 4€ en transport per anar i tornar a la Universitat.
Si ja ho deia jo: no valdria la pena comprar-te un cabàs de bono-metros a desembre i anar gastant-los a poc a poc? Jeje! Alguna solució s'haurà de buscar, no?

Un hurra per transport públic!!

Holly Dolly - Dolly Song

Ànim!!

Un any, el 2006

És hora de tancar portes i finestres. És hora d'apagar la llum. Ha arribat el moment. Ja. Clourem els ulls, i esperarem amb il·lusió un nou inici.
Són massa les històries per recordar, les converses, les alegries, les penes... Són massa els moments que han deixat marca durant aquest 2006, i espere tindre'ls sempre.
Noves portes, noves finestres. Una nova llum.
Acomiadem, avui, el 2006, amb totes les històries que li pertoquen. Guradem-lo, guardem-les, al nostre calaix dels records per intentar no oblidar-les mai, i obrim-nos al futur que, "ormai", és ja present.

Obrim les portes al 2007 amb...

I ja saps: si busques, trobes!

Una llum...

Crispació, desesperació, ràbia, impotència... Algun adjectiu més? Així és com em sent en aquestos precisos instants.

Deixant de banda totes les “x” que últimament em mengen el cap i em fan perdre l’humor, ara ja puc dir realment que açò comença a fer pudor!
Heu tingut mai la sensació de veure la llum, de trobar de sobte un signe enlluernador que et moga per dins, que siga el possible punt d’inflexió que necessiteu? Jo sí, fa unes hores... I com es quedeu quan, a l’imprevist, la llum s’apaga i et quedes de nou immers en la foscor de les tenebres? Potser semble un poc exagerat. Però no, no ho és.

Avui tampoc era el meu dia...

Ells són aquí

Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.

Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats internament,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.

Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.

Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

Lluís Llach

1minuto : 60 secondi

A Lauretta...

I ara, si voleu, opineu...

La seua vida en 59”

Hi havia una vegada un xic que va decidir anar d’Erasmus. Es va submergir de ple en aquella nova aventura, i en acabar, va tornar a casa. L’estiu va passar amb la mateixa intensitat, sense parar en cap moment. Però poc a poc el temps va anar passant, i començà el nou curs a la Universitat, l’últim any d’estudis.
En principi, aquest nou any deuria presentar-se completet: sense parar, un munt de pràctiques, moure’s per agafar experiència... Però res d’allò que s’augurava anava passant. S’anava deixant les coses per més endavant. Era un endavant que mai arribava però que deixava al seu darrere molts dies passats. Dies en els quals semblava no trobar hores, però que després no trobava massa resultats de profit. Què estava passant amb la seua vida? Ni ell mateixa ho acabava d’entendre...
La gent, els amics, li deia que “menuda vida” i ell s’ofuscava... Però tot quedava ahí i no veia com canviar-ho. Ara, fins a quin punt li desagradava?
Havia aconseguit fer coses que abans no haguera fet: prendre un avió ja no era una cosa puntual i excepcional!! ;-)

BOLOGNA, 17-21 novembre
Un reencontre especial. Primer amb elles 3, les xiques amb qui havia compartit al 100% el seu Erasmus. I després, de la mà d’un nou company de viatges italià, una escapada a aquella magnífica ciutat. Besos, abraçades, somriures, sorpreses, amics, menjades, passejades, sangries, festes, sopars, aperitius, veïns, Gianni, pòrtics... La Bologna de sempre! La que ell va conéixer...

BARCELONA, 25-29 novembre
Un conjunt de sorpreses frustrades van donar lloc a altres dies especials a la capital catalana. Ella, i ell, l’esperaven amb els braços oberts i amb ganes de conviure com tant de temps ho havien fet. I de celebrar un dia especial, un 28 de novembre. Ell va arribar amb moltes ganes de compartir el temps, els seus dies, i veure la seua nova ciutat, la d’ells. I qui sap perquè no alguna vegada també seua? La ciutat el va captivar... I la companyia el va emocionar...

Però ja ho sabem, l’experiència ens ho fa aprendre a la força: tot allò que comença ha d’acabar. I ara, de nou al seu món, torna a qüestionar-se què està fent de la seua vida. Veure’m si aquests dubtes el duen a algun camí.

L - dos no basta

NO, amb dos no en tenia prou! Però diuen que "quien la sigue la consigue", i a la tercera anava la vençuda!!
S'ha apagat ja l'últim ciri de la temporada.
Ja en som un més a la llista de perills al volant ;-)
ENHORABONA!!!

El temps del món

De vegades voldria tindre tot el temps del món. TOT. Per a mi, i sols per a mi. Per poder gaudir-lo; per poder sentir, tot quiet, el passar de cada segon, i les gotes de pluja caure sobre la finestra.
De vegades, però, voldria tindre tot el temps del món per compartir-lo amb tu. I passar llargues estones xerrant, sense importar els rellotges que ens marquen el ritme; i cremar les hores, que no ho serien pas, passejant, rient, al telèfon, a casa...
Altres vegades, en canvi, voldria tindre tot el temps del món per estar amb tots vosaltres. Per saber que mai és tard i que ens queda encara temps per continuar junts, sempre a la nostra; per saber que tinc temps per tots i per a tot.

Són poques, molt poques, les vegades que no em sent amb el desig de voler frenar el temps...

Més llums...

De nou encenc dos flames a l'esperança, desitjant el millor per a dos amics. La Siues ja va rebre un primer ciri, però es veu que cal anar espai, i només un a la vegada. Esta vegada t'ha servit! Així que Sergim, el pròxim serà per a tu... Ànim!

I a tu, Siues, de nou... ENHORABONA!!!!!!!!!

Ansias de libertad. II

“La violencia humana es tan cruel, tan insensata. Se hace difícil de entender, sobre todo si uno se considera normal.”

Después de largos trámites, nos fue entregado finalmente el cadáver de mi hija, en un lamentable estado de descomposición y ruina. Tenía la mitad del rostro destrozado por itakasos, la boca sin apenas dientes, la cabeza rasurada, la parte inferior del abdomen medio arrancada y quemada, desgarros vaginales, cortes en nalgas, brazos, muslos y plantas de los pies, y le faltaban los dos pezones de los pechos, mutilados salvajemente. El cadáver presentaba asimismo perforaciones de bala en el vientre, efectuadas a quemarropa (detalle que no concuerda con la teoría policial de haber sido abatida tratando de escapar en un coche de un control), pero sin muestras de haber sangrado, por lo que es fácil imaginar que fueron llevados a cabo después de su muerte real, para incitar a la confusión. El cuerpo nos fue entregado por una funeraria tras ser depositado en ella por la policía.

De la represión argentina, en El tiempo del exilio. Los años Rojos,
de Jordi Sierra i Fabra.

Dicc.- Obsessió

Obsessió

Apoderament de l'esperit per una idea, una paraula o una imatge persistent. // Idea, paraula o imatge persistent que s'imposa amb independència de la voluntat i que només amb dificultat pot ésser desarrelada de la ment.