Re-Activació

Feia mesos que vaig decidir deixar de fer comentaris als blogs... I x tant, abandonar completament el meu. De fet, no sé si algun dia vaig descobrir realment el qu significava tindre un blog i entrar a les pàgines dels altres x llegir i deixar escrits...
Ara, a més de 1000 km de casa, em replantege aquesta decisió. A casa moltes vegades em falta el temps, i havia de jerarquitzar les prioritats. Ací, de moment, sembla que en tindré un poc més xa mi, així q potser és el moment ideal x activar més seriosament el meu blog.

De moment, és un plantejament que encara està a l'aire...
Ja es veuran els resultats!

Així és la vida...

Cada u busca la seua manera per a seguir endavant.

Cada u dedica el seu temps segons els seus interessos, les seues passions, les seues aspiracions...

Així sóc jo...

- Un plaer -

Vull obrir els ulls!!

Tot just acabe de passar l'última pàgina.

La fi, aquell moment ansiat però que esperes no arribe mai, marca de nou un punt i final.

Qualsevol persona amb un poc d'imaginació, o simplement, aquell a qui no li agrada pensar massa en com funciona aquest món, podria pensar que vivim en un conte de fades. Com els menuts, que en acabar les classes, corren amunt i avall fins arribar al seu país de fantasia... No és gens complicat, en canvi, obrir un poc els ulls i intentar observar l'afer social que ompli els carrers de les nostres ciutats. No cal més que fer unes passes per un carrer transitat i tractar de trobar una mirada amiga, un somriure d'un desconegut...

Sincerament: crec que vivim enfonsats en una ceguera absoluta. No obrim els ulls; no veiem el que passa al nostre entorn; no veiem cap on ens estem dirigint amb aquesta nostra "civilització". Heu llegit mai "Ensayo sobre la ceguera"? Potser amb això ho enteneu... És tracta d'una esplèndida obra de l'autor portugués José Saramago (sovint traduït al castellà). Una obra que, relatant una gran història de ficció, és un cru reflexe de la realitat humana. I d'aquesta opinió n'és partícep tot lector que, en acabar de llegir aquestes pàgines, i després d'haver sentit emocions molt diverses al llarg de la lectura, dedica uns moments a la reflexió i intenta buscar resposta a tots els interrogants que comencen a plantejar-se. Què seríem capaços de fer arribats als extrems?

"Hay en nosotros una cosa que no tiene nombre, esa cosa es lo que somos", declara un dels seus personatges...

Algun dia, tornaré a llegir aquest llibre...

"Hay novelas que después de leídas continuarán iluminando túneles en la conciencia, abriendo puertas de habitaciones a las que no nos habíamos asomados pese a estar dentro de nosotros."

Juan José Millás

És sorprenent...

Diuen que la fama, quan t'arriba, t'ompli el cap de pardalets i de núvols, que et fan enlairar fins a un món que no és el nostre. És llavors quan comences a ser un ésser superior; és llavors quan la veïna deixa de ser aquella velleta a qui sempre ajudes i passa a ser ningú; és llavors quan ja no recordes als coneguts, tot i que sembla que tots ells vagen rere teu dient-te que éreu amics... És llavors quan es qüestionen les teues amistats, i et converteixes, a més d'en el rei de ta casa, en el melic del món.

Això és el que diuen... Però avui puc dir, de cosa certa, que no sempre és així!!!

Avui mateix he rebut al meu correu tres mails diferents. Tres mails de tres persones diferents. Tres mails amb tres històries diferents. I no eren d'un "qualsevol", com se'ns anomena a nosaltres.

Potser, tot depén de si alguna vegada t'ha caigut un text seu a les mans o els has sentit anomenar, no et sonen els seus noms. Però avui mateix he rebut tres mails: Enric Vila, Enric Sòria i Salcador Sosters. El primer, periodista i col·laborador habitual del grup e-notícies. En Sòria, reconegut escriptor i poeta valencià. Salvador Sostres, provocador periodista català, a més de col·laborador al Crónicas, amb columna diària a l'Avui.

Tots tres reberen ahir un mail meu demanant ajuda. I tots tres m'han contestat.

Potser semble una tonteria, però els estic eternament agraït.

I ells, si tenen pardals i núvols, no els fan volar massa alt...

Plors

No hi ha res més amarg que un llarg i dolç plor...

Una llàgrima que et recorre rostre avall mentre deixes via lliure als teus pensaments...


Respires, prens forces i mires endavant.

De vegades, la vida...

De vegades, la vida es veu alterada al llarg del seu recoregut habitual.

Des de ben menuts ens han ensenyat que les funcions bàsiques d'un ésser viu són nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Hi ha però, vegades, que podríem alçar la mà en aquella classe i preguntar: "i per què no a tots se'ls dóna aquesta oportunitat?"

De vegades, la vida no és com u voldria... A casa ja fa quasi un any que tenim una gata. La vaig regalar a la meua germana pel seu aniversari: un cadellet que no deixava de jugar i córrer ni un sol moment. Aquella gata ha complert (o podríem dir que està complint), pel moment, 3 d'aquestes funcions: nàixer, créixer i reproduir-se. Però aquesta última funció s'ha vist un poc alterdada...

De vegades, la vida, resulta la violència de la mort.

Aquest passat cap de setmana, 5 criatures van eixir, blanques i cegues, del ventre de sa mare. La gata havia portat al món noves vides. Però algú és va ficar a la seua contra. Misteriosament, o no de manera tan misteriosa, la segona nit van desaparéixer.

Potser l'instint caçador del meu gos?

Potser la preocupació de supervivència o els cels de la meua gata?

NO ho sabem, però el cas és que diumenge al matí, al lloc on devien haver 5 preciosos gatets, trobàrem, tan sols, unes taques de sang...

De vegades, la vida, no ens acompanya...

De vegades, la vida...

...

Avui he visitat l'avi...

Ja feia uns dies que no anava a veure l'avi...
I no és per falta de temps, perquè ja se sap que si es vol, aquest pot arribar a ixir de davall les pedres... És, pot ser, per una mala organització, que va deixant passar les coses, i no arriba mai al graó d'acomplir tots els propòsits que ens fem al llarg del dia.
Avui, al final, he anat a veure'l. És un home vell, assegut a la seua butaca, i quasi sempre amb el puret a la boca. Té una mirada perduda, com aquell que passa massa hores recordant el què ha estat la seua vida. Com un vel que no deixa entrar la claror de la vida diària, pot ser ja dura per a la seva edat.
I quan el veig, sempre que el veig, amb els seus cabells blancs i la cara arrugada, tremoloses les mans, una sensació d'angoixa em recorre el cos... Un sentiment de pèrdua, de veure que el temps va passant, que "la rodeta va anant", com l'hauria sentit dir tantes vegades... i que no l'he passat gaire al seu costat.
Diuen que fins que no perds una "cosa", no te n'adones realment del valor que tenien per a tu...
Avui, mirant-lo, espere i desitge que no siga encara massa tard...

Sí, avui estic trist...

Un més en terra de ningú...

Ja ha arribat el meu moment... Després de durs intents i grans esforços, companys, companyes, avui jo també puc afirmar-ho: sóc un BLOGGER. Tinc el meu propi blog i estic disposat a llençar-lo endavant!!

Ànim, el camí no serà fàcil...