Café?

És una de les paraules més temudes, i ara m'ha tocat també a mi.
Comença una nova etapa: l'ATUR.

Hauré d'intentar agafar-ho amb ganes:
- Memòria AJ
- Viatges
- Home edition

I a continuar buscant.
De tota manera, ara ja puc: nu cafenet??

Dep. Animació - Ajunt. de Sinsentido

No podia fer menys...
Gràcies!!

Esperant la resposta...

...sense haver preguntat!!

Així, de sobte, m'ha vingut aquesta frase al cap (d'una cançó de NDN).
I me n'he adonat que és real, molt. I que són moltes, massa, les vegades que jo mateix em responc a la pregunta... per no preguntar.

I si algun dia m'equivoque en la resposta?

Potser valdria la pena haver preguntat... així no quedarien dubtes.

El mauxquit torna a picar!!

TU V4L5 M35

Un camí per fer

Cada petjada, sempre, ve precedida per una passa...

Una llarga xarrada

Si existira la xarrada més llarga de la història, crec que l'hauria trobada. O almenys, ixa és la sensació que tinc...

Una xarrada que porta continuant, ininterrompudament, ja fa més o menys un any, des dels últims dies de bous de l'any passat. Una conversa, un joc de paraules, unes mirades còmplices i unes quantes rialles. Són d'ixe tipus de moments que no esperes, que et sorprenen i et fan sentir-te tu, senzillament tu. Brinde per aquella nit de quebab, per la carpa de l'any passat, i pels nostres bous sense bous! Perquè sabem montar-nos-ho bé igual! O millor!!

Pel camí compartit, i per les passes que precedeixen cada petjada...

Evident

Si no hi ha suficients indicis, si sols tu ets capaç de saber que estàs pensant, dones pistes i més pistes per a que la gent endivine o et pregunte; escrius posts estranys, deixes sempre les mateixes cançons, fiques fotos inexplicables i mai deixes de parlar...

En canvi, quan tot és evident, el món es fa menut, una paraula és ja massa, els textos desapareixen i les fotos no poden parlar...

Expliqueu-me quin és el truc per voler complicar tant les coses, perquè en quan el conega deixaré de fer-ho!

RE/in/FLEXIONS

Em quede pensatiu mirant per la finestra. No tinc grans vistes. De fet, no tinc vistes... Però és una finestra. I pense en l'esdevindre de les coses, i en com la vida va marcant-nos uns camins o uns altres.

Sabeu? De vegades mire al meu voltant i tinc por. Tinc por de no conéixer la gent amb qui camine i no voler preguntar. Tinc por de deixar-me dur i que les ones del mar se'm traguen lentament, molt lentament.

Sí, tinc por. D'acceptar el compromís sense voluntat; de no dir NO quan sé ben bé que el SÍ no és resposta possible; de no dir SÍ quan el NO pot ser punyal certer. Tinc por de deixar-me dur passivament. I fer arrels. I que el tronc em vaja aquietant per acabar sent fulles que sols es mouen per ballar amb el ritme del vent.

De vegades, tinc por...

El teu treball

Vigila els teus pensaments,

ja que es converteixen en paraules.

Vigila les teues paraules,

ja que es transformen en accions.

Vigila les teues accions,

ja que es van fent hàbits.

Vigila els teus hàbits,

perquè conformen el teu caràcter.

Vigila també el teu caràcter,

ja que es converteix en destí.

F. Outlaw

Els peques se'n van de marxa!

Què cal dur...

· Sac
· Estoreta
· Coberts (excepte el plat)
· Roba
· Banyador
· Llanterna
· Cantimplora
· Motxilla de caminar
· Pijama
· Tovalla
· Sabates de caminar
· Xancles
· Botiquí de l'oficina (l'encarregada es Maria)
· Gorro
· Crema solar
· Ulleres (ulleres?)
· Mocadors
· Paper del wc
· Ponxo
· Toallites

Mari i Mire aniran a comprar... Hui sopem ensalada de pasta, demà per a esmorçar rosquilletes, dinarem tomaqueta i pernilet, i berenarem nocilla en pa de sandvitx... També compraran, com a complement, anacardos (fruits secs), plàtans i barretes energètiques!Per a l'aseo personal tindrem una marraixa d'aigua de l'aixeta... (a més de les toallites...)

Hem quedat a les 17:00h en la oficina per a eixir cap allà!

PD.- I per favor, agafem plàstics per a fer-nos una mini-caseta, que si no Mire no va a poder dormir!!!!!!!!!

Dir 'NO'

No, t'he dit que no. Que no pot ser, que ho deixes estar ja! No i no. No vol dir que no...

Què és el que no entens?

Un any vaig passar d'erasmus. Un any genial i infinites aventures viscudes. Cada dia ens esperava una nova experiència. Tot i això, aquestes vivències obligaven a dir NO a altres...

En canvi, hui crec recordar que és la primera vegada que he de dir que no puc anar a alguna cosa per treballar. Avui està l'eixida a Aquopolis. Els meus 'compis' parroquials, i els nanos que sempre portem al damunt, ja estan al parc aquàtic. I jo estic ací, davant l'ordenata, mirant correus i proposant canvis per a la web. I, sobretot, pensant en ells...

Que jo també vull cremar-me, escladar-me els peus de tant de córrer, pegar-me alguna 'panxà' i, ficats a demanar, que Mire m'obsèquia amb algun regalet després de caure pel tobogan... Jeje!

Bé, vaig a fer feina... I a pensar en si esta vesprada em podré escapar un ratet cap allí...

PD.- AIGUAAAAAAA!!!!

Fins a quin punt??

Quin és l'extrem al qual has d'arribar per ser capaç de donar un tret al cap d'aquella persona que més estimes. Ja siga la teua parella, el fill, un amic... És el final, n'esteu convençuts, tot està perdut. Una pistola, una bala, un tret. Dos persones...
Fins a quin punt ens haurien de pressionar per ser capaços de disparar?

I què passaria si, quan et creus sol, quan acabes de llevar-li la vida al ser estimat, descobreixes que no tot havia estat prés per impossible i encara quedaven oportunitats. I et toca seguir endavant amb la teua vida.

Reflexions d'un dijous-divendres, mentre el cap s'enlaira i el cervell no processa el que ha d'estudiar...

¿QUIÉN?

Ahir tinguérem la cloenda dels Grups Juvenils de Maux... Un bon soparet, una bona xarradeta, algunes records... I una increïble cançó!

¿Quién escucha a quién cuando hay silencio?
¿Quién empuja a quién, si uno no anda?
¿Quién recibe más al darse un beso?
¿Quién nos puede dar lo que nos falta?

¿Quién enseña a quién a ser sincero?
¿Quién se acerca a quién nos da la espalda?
¿Quién cuida de aquello que no es nuestro?
¿Quién devuelve a quién la confianza?


¿Quién libera a quién del sufrimiento?
¿Quién acoge a quién en esta casa?
¿Quién llena de luz cada momento?
¿Quién le da sentido a la Palabra?

¿Quién pinta de azul el Universo?
¿Quién con su paciencia nos abraza?
¿Quién quiere sumarse a lo pequeño?
¿Quién mantiene intacta la Esperanza?


¿Quién está más próximo a lo eterno:
el que pisa firme o el que no alcanza?
¿Quién se adentra al barrio más incierto
y tiende una mano a sus “crianzas”?

¿Quién elige a quién de compañero?
¿Quién sostiene a quién no tiene nada?
¿Quién se siente unido a lo imperfecto?
¿Quién no necesita de unas alas?

¿Quién libera… ...intacta la Esperanza?

Luis Guitarra, 1999.

When the night has come...

...stand by me

Shhh...

¡Ahora, ahora!

Dale al play, dale al play...

E' un secreto, no se lo diga' a nadie.

ES EL SECRETO DE LAS TORTUGAS

Ho creus?

Creus que realment disfrute quan m'adorc?
Que em deleïte arribant tard als llocs?
Que m'excita no preguntar per tu, enviar-te un sms,
o mostrar el meu interés per alguna cosa que m'havies comentat?

Doncs senc dir-te que t'equivoques...

Obrir els ulls

Cada matí, en obrir els ulls, un primer pensament s'apodera de mi.

Però, per algun estrany motiu - diguem-ne que a la vida no tots són somriures - no dura gaire. Un altre pensament penetra insistent en la meua ment:

"Ojalà hui puga fer una siesteta..."

I ja veus, després és pràcticament impossible trobar el moment. Però em trobe tan cansat quan m'alce...

Pretendre

No sé si algun dia seré capaç de fer allò que pretenc. En teoria havia d'arribar a casa i ficar-me com un boig a fer una redacció en àrab. Això per a començar, ja que la llista de coses pendents a fer no acaba mai. Són molts els que saben que és així, i esperen que algun dia arribe el seu moment.

Fins que ixe dia arribe, sols em queda poder pretendre...

I ara pretenc apagar l'ordenador i anar a dormir, per a demà pretendre alçar-me prompte a esciure la redacció.

Pretenc.

...

Primer un punt, després un altre, i un tercer.

Tenim tres punts seguits, els punts suspensius.

Per a què? Per a suspendre el final, per a seguir en una incertesa de no saber si s'està o no; si s'ha acabat o continua endavant; si cal decidir o ja està tot fet. Es queda tot a l'aire, amb una estranyesa que mai ningú no arriba a comprendre, però que tothom respecta. I passen primer els minuts, després les hores. I dia rere dia et vas deixant dur, suspés, esperant que en algun moment s'acabe la frase, que algú continue amb una nova intervenció. Que canvie el ritme, el to i la música de les paraules. I done un motiu nou als ulls que apareixen rere les dèbil parpelles cada vegada que sona el despertador anunciant que somniar no ho és tot en aquesta vida, i que la suspensió dels punts no dura per sempre.

Com l'oratge

Què passa els dies que, quan t'alces -amb un peu concret-, mires per la finestra i dius:

"Hui estic jo com l'oratge"

I et ve el mal de cap de no haver descansat prou; els aclaparaments i angoixes de veure que no arribes a tot; les mirades de reüll carrgades de ràbia per haver de fer alguna cosa amb desgana; les respostes sense il·lusió i sense força...

I te n'adones que plou!

Perquè sempre lliguem la pluja i el cel gris amb les males cares i la tristesa!!!

A mi, en un dia fresquet i mullat com el de hui, m'abelleix eixir del despatx, córrer pel carrer, caminar a vora mar... Potser per a després passar per una dutxeta d'aigua tèbia i una manteta fineta tirat al sofà... Però bé, això ja es veurà, que vindrà després...